MargenVaig plantar una llimonera el dia que la meva mare va morir. No va ser un gest poètic; va ser l'única cosa que se'm va acudir fer amb les mans aquella tarda en què la casa es va omplir de gent que deia les mateixes frases. Vaig cavar un clot al racó del pati, hi vaig ficar l'arbret escanyolit que venien a la ferreteria i el vaig regar amb un cubell. Després em vaig asseure a plorar a la terra remoguda.
Durant nou anys no va donar res. Creixia tort, se li queien les fulles a l'estiu, els veïns m'aconsellaven arrencar-la. Jo la defensava amb una tossuderia que no sabia explicar. Li parlava de vegades, de nit, quan ningú no podia sentir-me dir coses a un arbre. Li explicava el que li hauria explicat a ella: que m'havia casat, que tenia una filla, que a la nena li havia posat el seu nom, Amparo, encara que a casa li diguéssim Nube.
El desè any, al març, va aparèixer una sola llimona. Una, enorme, a la branca més baixa, mentre la resta de l'arbre continuava pelat. La vaig deixar madurar per respecte a la raresa. Quan per fi la vaig tallar, pesava com una pedra i la pell tenia solcs estranys, molt marcats, gairebé dibuixats.
La vaig obrir a la cuina, davant de la meva filla. A dins, a la polpa, les venes blanques no es creuaven a l'atzar. Formaven lletres. Formaven, amb una claredat que em va obligar a seure, sis lletres que jo coneixia millor que les meves: A-M-P-A-R-O.
La meva filla, que llavors tenia quatre anys, va mirar la llimona partida i va dir, sense estranyesa, aquella cosa que diuen els nens: l'àvia diu que ja no li parlis trist. Jo no li havia parlat mai de l'àvia.
La llimonera es va tornar a assecar després d'allò i no ha tornat a donar fruit. No l'arrenco. Sé que no era un comiat, sinó un avís: que un rega la pena durant anys creient que planta un record, i un dia descobreix que ha estat criant, sense saber-ho, una resposta.