MargenEl far feia vint anys que estava automatitzat, però l'empresa em va contractar per vigilar-lo. El sou era absurd per a la feina: pujar cada nit, comprovar que el llum girava, anotar l'hora en una llibreta i baixar. La dona que em va entrevistar tenia pressa i no em va mirar als ulls. Signi aquí, va dir. Mai no em va explicar què havia de vigilar.
Les primeres setmanes van ser el que prometia el fullet: vent, sal, el brunzit monòton del mecanisme. Escrivia l'hora, dotze en punt, i baixava a llegir. El far no necessitava ningú i jo ho sabia, però cobrar per mirar el mar em semblava un bon tracte per a un home cansat de mirar oficines.
La cosa va canviar la nit que vaig anotar les dotze i, en girar-me, vaig trobar ja escrita la línia següent. La una en punt, amb la meva lletra, amb el meu bolígraf, amb una tinta encara fresca. Jo no l'havia escrita. Vaig mirar el rellotge: eren les dotze i dos minuts. Algú, o alguna cosa, havia apuntat per endavant una hora que encara no existia.
Me'n volia anar. Però l'endemà la llibreta tenia l'explicació, un altre cop amb la meva lletra: no vigiles el far, vigiles que el llum no s'apagui abans d'hora. La resta ja ho apuntem nosaltres. A sota, una llista de dates. L'última era la d'aquella mateixa setmana.
Vaig comprendre llavors per què el sou era tan alt i per què la dona no em mirava. El far no il·lumina vaixells en aquesta costa; fa dècades que no en passa cap. Il·lumina una altra cosa que arriba de l'aigua quan el llum falla, i la meva feina és cansar-me cada nit pujant escales perquè el mecanisme tingui a qui avisar.
Continuo aquí. Anoto l'hora abans que ells, ara, per prendre'ls la davantera. És l'única cosa que se m'acut perquè la data de la llista no sigui mai la d'avui.