MargenVaig pujar per una caixa tancada sense saber què contenia. A les subhastes d'objectes perduts venen el que la gent oblida als trens, i a mi m'agrada comprar l'oblit dels altres; és més barat que el propi. La caixa era de llautó, de la mida de dos maons, i pesava just el que calia per prometre alguna cosa. Vaig oferir dotze euros. Ningú no em va disputar la misèria.
A casa vaig forçar la tapa amb un ganivet. N'esperava monedes velles, fotos de desconeguts, potser una pistola rovellada que em donés una història per explicar. El que hi havia dins eren cartes. Moltes. Lligades amb un cordill que vaig reconèixer abans de llegir-ne una sola línia, perquè era el cordill de la meva àvia, el que ella guardava al tercer calaix de la còmoda.
Vaig llegir la primera amb les mans fredes. Estava escrita amb la meva lletra. Era una carta que jo havia redactat als dinou anys per a un noi que es deia Andrés i que se'n va anar a viure a l'altra punta del país sense que jo li digués el que sentia. La recordava paraula per paraula perquè no la vaig enviar mai: la vaig estripar, o vaig creure que l'estripava, aquella nit.
Les altres també eren meves. Totes les cartes que no vaig enviar a la vida hi eren, intactes, amb les seves dates exactes. La del meu pare, a qui no vaig perdonar a temps. La de l'amiga que vaig enterrar sense reconciliar-nos. La que vaig escriure al meu propi fill abans que nasqués i que em va semblar, després, massa carrinclona per guardar-la.
No entenc com van arribar a aquella caixa, ni qui les va recollir del fons de les meves papereres al llarg de quaranta anys. Només sé que ara les tinc al davant, i que per primera vegada puc triar. He comprat un plec de segells. Començaré per l'Andrés, encara que no sàpiga si continua viu. Un no envia les cartes perquè arribin; les envia per deixar de carregar-les.