MargenDurant onze mesos vaig sentir les seves passes sobre el meu sostre. Començaven a les nou, quan jo apagava el llum, i recorrien el pis de dalt amb una lentitud d'home que no té pressa per arribar enlloc. Una anada i tornada, sempre la mateixa. Vaig aprendre a adormir-m'hi, com qui s'acostuma al motor d'una nevera.
Li vaig posar nom: Ramón. Em vaig imaginar que era vidu, que caminava per no pensar, que en algun moment s'asseuria i em deixaria en pau. No es va asseure mai. I jo, que vivia sol des que la Marta se'n va anar, agraïa en secret aquella companyia que no em demanava res.
Una nit les passes van canviar. Es van aturar just damunt del meu llit i es van quedar quietes, com si en Ramón sabés que jo estava despert, escoltant-lo escoltar-me. Vaig aguantar la respiració. El silenci va durar tant que vaig començar a enyorar el soroll.
L'endemà vaig pujar. Volia excusar-me, convidar-lo a un cafè, confessar-li que les seves passes m'havien salvat de moltes nits. El replà de dalt era cobert de pols, d'aquella pols espessa que només cria el temps. La porta va cedir en empènyer-la: no hi havia pany, no hi havia mobles, no hi havia ningú. Només un pis buit des de feia anys, amb les persianes segellades i l'aire quiet.
A terra, marcat sobre la capa grisa, hi havia un únic rastre de petjades. Anava i venia de la finestra a un punt exacte del parquet. Aquell punt quedava, ho vaig mesurar després amb el cor encongit, just damunt del meu llit.
Vaig baixar a poc a poc. Aquella nit, a les nou, vaig apagar el llum i vaig esperar. No van venir les passes. No van tornar mai més. I he descobert que un silenci pot pesar més que onze mesos de companyia, sobretot quan entens, per fi, que qui caminava a dalt caminava per tu.