MargenCompto les finestres enceses com qui compta monedes alienes: sabent que cap no és seva i que tot i així abriguen.
A la del quart pis algú planxa una camisa per a un demà que potser no arribarà amb aquesta forma. A la del costat, una pantalla blava vetlla algú que ja s'ha adormit i somia dins de la llum que l'ignora.
Hi ha una finestra negra al bell mig de la façana, com una dent que falta en un somriure que insisteix. Em pregunto qui se'n va anar d'allà, quina mudança, quin hivern.
Jo sóc al carrer, fora de tots els plans, fent el recompte dels llums que altres deixen i que ningú no em va donar.
Demà s'aniran apagant una a una i la ciutat quedarà a les fosques, nua de la seva comptabilitat de calor. Però ara, encara, cada finestra és una promesa que algú, en algun lloc, tampoc no pot dormir i en fa un llum.