MargenLa meva àvia caminava per la platja a l’alba no per trobar res, sinó per veure què havia decidit tornar el mar aquella nit.
Hi anàvem totes dues quan el cel encara no s'havia posat d'acord amb el color. La sorra, acabada de planxar per la marea, guardava una làmina d'aigua que ens copiava caminant del revés, com si unes altres dues, més antigues, anessin per sota del món fent el mateix camí. Ella no parlava gaire a aquella hora. Deia que la platja a l'alba era una habitació que algú acabava de deixar, i que s'hi havia d'entrar amb respecte.
Recollia poc. Una fusta corba, polida fins a l'os. Un tros de vidre verd al qual el mar havia tret tots els talls, aquella paciència lenta de convertir un vidre trencat en una cosa que no pot ferir ningú. «Mira», em deia, «va trigar vint anys a tornar-se mans». Jo llavors no sabia que m'estava ensenyant alguna cosa sobre les persones.
El que no recollia, ho anomenava. Una sabata sola. Una xarxa embullada com un pensament. Una carta de plàstic esborrada. Els posava una història breu i els deixava on eren, per a la marea següent. «No tot el que trobes és per endur-te'l», deia. «Algunes coses només volen que les vegis una vegada.»
Va morir al març, terra endins, lluny de qualsevol costa. El matí de l'enterrament em vaig llevar a l'hora dels nostres passeigs per pur costum del cos. No hi havia mar. Però en obrir la finestra l'aire duia aquell fred net d'abans del sol, i vaig entendre que la platja no havia estat mai el lloc. Era l'hora. Aquella franja en què el dia encara no ha decidit què et demanarà. Ara, quan no puc dormir, surto a aquella hora on sigui i camino, i vaig anomenant el que la nit ha deixat a la vora de la ciutat, i ho deixo estar.