La torre de Pisa segueix dreta pel mateix que la inclina

La torre de Pisa va començar a inclinar-se gairebé de seguida: les obres van arrencar el 1173 i, en arribar a la tercera planta, el subsòl —argila, sorra i llim, tou com una esponja— ja havia cedit per un costat. Es va trigar uns dos-cents anys a acabar-la, amb guerres i pauses llarguíssimes pel mig que, de passada, van donar temps al terreny per assentar-se.

El lògic seria pensar que una torre torta sobre sòl esponjós és el pitjor que et pot passar en zona sísmica. I la regió ha viscut diversos terratrèmols forts des de l'edat mitjana. La torre els ha aguantat tots.

El 2018, un equip de setze enginyers va trobar l'explicació: la combinació d'aquesta torre alta i rígida amb un sòl tan tou fa que tots dos no vibrin al compàs del terratrèmol. El terreny amorteix la sacsejada i la torre, senzillament, no entra en ressonància. És un cas de manual —potser el més extrem del món— del que els enginyers anomenen interacció sòl-estructura.

És a dir: el mateix fang que la va tòrcer la protegeix. Si Pisa estigués ben fonamentada, potser faria segles que no existiria.