La rentadora de les tres

La bugaderia del meu carrer no tanca mai, i jo la cuido des del pis de dalt: baixo si una màquina s'encalla, canvio monedes, passo la fregona.

Va ser la fregona el que m'ho va fer veure. A les tres en punt, la número sis s'engega sola. El tambor gira ple d'aigua i d'una cosa fosca que dona voltes. No hi ha mai ningú. A tres quarts de quatre centrifuga, i a l'alba la porta és oberta, el tambor és buit, i només queda l'olor: un sabó antic, dels que ja no es venen.

Una nit la vaig desendollar. Es va engegar igualment.

Ahir a la nit vaig enganxar el front al vidre. Entre l'escuma van passar una màniga blava, un coll rodó, tres botons de nacre. Era la rebeca de la meva mare. La que vam triar per acomiadar-la.

No vaig obrir. Vaig pujar a buscar una cadira i m'hi vaig asseure al davant, com qui vetlla. Hi ha roba que ningú no vindrà a recollir: només ve a rentar-se, per tornar neta allà on sigui que ara es porti.