El comercial sabia el número abans del butlletí

Abans: la inspectora va donar a Celso Larrauri 21 dies pel benzopirè i torna el dijous 28. Li queden deu col·legis.

El divendres 15 Celso Larrauri va fer l'última entrega de dotze anys i es va quedar amb nou col·legis, les dues coses el mateix matí.

A les vuit menys quart era a la costa de ciment del Santa Bárbara, amb la persiana metàl·lica a mitja alçada i les vuitanta barres a la caixa. L'Amalia Resano, cap de cuina del centre, les va comptar com cada dia.

—Vuitanta.

—Vuitanta.

Va signar l'albarà recolzant-lo a la persiana, va arrencar la còpia rosa i l'hi va donar pel forat, igual que tots els matins de dotze cursos. Després va passar el dit per la casella del total de la setmana i hi va escriure dues lletres al costat.

—Què hi poses?

—«Fi». Perquè la que vingui darrere meu sàpiga on s'acaba la teva columna.

—Dilluns comencen ells.

—Dilluns comencen ells. —L'Amalia Resano va deixar la caixa buida al graó—. Celso, aquesta caixa és teva des del 2014 i jo no tinc on ficar-la. Emporta-te-la.

Celso la va carregar a la furgoneta, damunt de les altres, i va baixar la costa en primera per no cremar l'embragatge.

Els cinc col·legis de baix li van portar de les vuit a les nou menys deu, perquè són a dos carrers i als cinc entra per la cuina. A les nou i deu va entrar al pati de l'obrador i la furgoneta del laboratori ja hi era, amb el motor apagat i la porta del darrere oberta.

En Donato Lerga, missatger del laboratori de Logronyo, passa els divendres a recollir les mostres del pla d'autocontrol: una d'aigua, una de farina i un pot de massa.

—Bon dia. Les té?

—Les té la meva filla, que ja baixa. Donato, una pregunta.

—Digui'm, però de pressa.

—Quan vostè s'emporta una mostra, què hi va escrit, al pot?

—L'etiqueta. —En Donato en va agafar una de la caixa i l'hi va ensenyar—. Nom de l'empresa, data, hora, què és. I si la mostra va associada a un expedient, el número de l'expedient.

—I això ho veu algú més?

—Ho veu qui obri la caixa al laboratori, i ho veig jo, que soc el que signa la recollida.

—I abans que jo l'hi doni? Abans d'arribar aquí, vostè ja porta res meu?

—Porto el full. —En Donato es va donar dos copets a la carpeta—. El full de ruta me l'imprimeixen a Logronyo abans de sortir, amb les parades del dia i el que he de recollir a cadascuna. Si una recollida va amb expedient, el número ve imprès a la meva línia, perquè això no ho escric jo a mà. Ho envia el laboratori.

—Des de quan l'imprimeixen?

—Des del gener. —En Donato va tancar la porta del darrere amb el maluc—. Abans el full venia amb les parades i la resta l'escrivia jo a la furgoneta, amb el bolígraf a la boca i la caixa als genolls. Es perdien recollides, es canviaven pots, hi va haver un embolic gros a l'octubre amb dues mostres de dues formatgeries. Ara m'ho donen tot imprès, amb els números posats, i jo només signo. És millor per a tothom.

—I el full el porta vostè a sobre tot el dia?

—El porto a la carpeta. I la carpeta la deixo on em deixen deixar-la, senyor Larrauri, que jo descarrego amb les dues mans.

L'Izaskun Larrauri, vint-i-nou anys, administrativa de l'obrador i filla de Celso, va baixar amb les tres mostres en una bossa, va signar la recollida, es va quedar la còpia i la va ficar a la carpeta d'albarans sense mirar-la.

A les deu menys vint Celso va pujar a l'Erreniega, que és el col·legi més alt de la comarca, dos-cents deu nens i l'única carretera on puja amb cadenes tres dies l'any. No va trucar abans perquè a l'Erreniega mai no ha calgut trucar abans.

La Milagros Beunza, cuinera del centre des de fa onze cursos, l'esperava a la porta de la cuina amb la bata posada i no el va deixar descarregar.

—Deixa la d'avui i no tornis a pujar.

—Milagros.

—Que no tornis a pujar, Celso. I no ho dic jo: ho va dir el consell escolar ahir a les cinc de la tarda.

—El consell escolar es va reunir pel pa?

—Es va reunir per tres coses més i el pa hi va entrar de rebot, perquè una mare va portar un paper.

—Quin paper.

—Un paper amb el número d'un expedient i una frase a sota. La frase deia que l'obrador que ens serveix té obert un expedient de salut pública per un contaminant al pa. Amb aquestes paraules. I el va llegir en veu alta davant de catorze persones i de la directora.

—L'expedient diu que segueixi servint als onze fins al vint-i-vuit. El vaig signar jo el dijous set.

—Això m'ho has dit tu ara. Allà, ahir, a les cinc de la tarda, no hi havia ningú que ho digués.

La Milagros Beunza es va ficar les mans a les butxaques del davantal i en va treure una quartilla doblegada en quatre.

—I abans que m'ho preguntis: la mare la va deixar damunt la taula i me la vaig quedar.

Celso la va desdoblegar. Era la mateixa carta que ell portava al davantal des de dimarts: el mateix capçal blau amb l'espiga, el mateix paràgraf segon, el mateix número d'expedient escrit amb totes les lletres. L'única diferència era a dalt.

—Aquesta és de l'onze.

—Aquesta és la que va portar la mare.

—La meva és del vuit. Me la va donar una cuinera del San Jorge.

—Doncs les van repartint per ordre.

Celso se les va guardar totes dues, una a cada butxaca.

—Milagros, una última cosa. Els panets de maig.

—Ja.

—Són quatre-cents i es demanen a l'abril.

—Ho sé, els he demanat onze anys. —La Milagros va agafar la caixa del dia i la va ficar ella mateixa a la cuina—. Ahir la directora em va demanar que escrivís una nota per a les famílies explicant això del pa. No l'he escrita i no la pienso escriure, perquè jo no sé què diu aquell paper i no signaré el que no sé. Però si pel maig això no està tancat, la nota l'escriu una altra.

—Pel maig està tancat.

—Això digue-m'ho el vint-i-nou.

A les onze i vint, a l'oficina, l'Izaskun tenia l'altaveu posat i el laboratori de Logronyo a l'altra banda.

—…llavors el que em diu és que el número de l'expedient l'imprimeixen vostès al full del missatger.

—A l'ordre de recollida. —La veu era de l'Edurne Ilundain, responsable de qualitat del laboratori—. És el que ens permet associar el resultat al procediment, senyora Larrauri.

—I qui pot veure aquesta ordre?

—El missatger, que la porta a sobre, i nosaltres, que la rebem de tornada. I vostè, que signa la seva línia.

—El missatger fa més parades?

—És clar que fa més parades. Una ruta no es munta per a un client.

—I en aquestes parades, el full es queda damunt d'un mostrador?

Hi va haver un buit curt a l'altra banda, dels que no s'omplen.

—Això ja no l'hi puc contestar jo.

L'Izaskun va penjar i es va quedar mirant la paret del guix, on el seu pare apunta les temperatures de totes les fornades de la setmana, amb el 3,1 del dimarts de fa deu dies i, sota la ratlla, un nou.

—Aita.

—Digues.

—Hi ha una cosa que no quadra i no és la que buscàvem.

—Parla.

—En Zacarías Urdiain, el comercial de Duero, va ensenyar a la Benigna el número de l'expedient el divendres vuit. Això ja ho sabíem. Però el número és a tres llocs: aquí, a salut pública i al laboratori.

—Ho vas dir dimarts.

—Ho vaig dir dimarts i em faltava la meitat. —L'Izaskun va girar la pantalla, encara que sabia que el seu pare no la llegiria—. A l'acta que vas signar el dijous set hi ha el número de l'expedient. El tres coma un no hi és: el tres coma un és a l'informe del laboratori, que és un altre paper i va arribar per correu el dimarts cinc.

—I això què ens dona?

—Ens dona una manera de saber què ha vist cadascú. Qui va dient el número pot haver vist l'acta. Qui digui a més el tres coma un, no.

Celso es va asseure a la cadira de l'oficina, que és on no s'asseu mai.

—Ningú no ha dit el tres coma un.

—Encara.

En Zacarías Urdiain va aparèixer a l'obrador a un quart de dues, sense trucar abans, amb una carpeta i un abric de mitja estació, i li va demanar a Celso cinc minuts.

—Quatre —va dir Celso.

—Amb quatre em sobra. —En Zacarías Urdiain, trenta-vuit anys, comercial de Panificadora Duero, va deixar la carpeta tancada damunt del marbre, al costat de les dues barres de cantell que seguien allà des de la setmana anterior—. Vinc a oferir-li una cosa que no li ha ofert ningú.

—Digui.

—Nosaltres ens quedem els col·legis. Els nou, els onze, els que quedin el vint-i-vuit. I vostè segueix coent aquí.

—Coent per a qui.

—Per a nosaltres. Línia de forn de llenya, pa de poble, etiqueta a part. Ens posa quatre-centes barres al dia i nosaltres ens mengem els menjadors, les factures i les inspeccions.

—I el forn?

—El forn és seu. Ningú no li tocarà el forn.

Celso es va eixugar les mans al davantal, encara que les tenia seques.

—I per què m'ho ofereix avui i no el mes que ve?

—Perquè el mes que ve vostè no té res per vendre. —En Zacarías ho va dir sense aixecar la veu i sense somriure—. Miri, senyor Larrauri, jo no he fet res que no faci qualsevol. He trucat a onze cuines. Set m'han agafat el telèfon. Dues m'han dit que sí i una està a punt. Això és la meva feina.

—I a les onze els ha ensenyat un paper amb el meu número d'expedient.

—Jo no he ensenyat res que no hagi de ser públic.

—El butlletí surt el dijous vint-i-u. M'ho va dir la inspectora amb l'acta damunt d'aquest marbre. Avui és divendres quinze.

—Doncs sortirà el dijous.

—La seva carta a la Benigna té data del vuit. I la de l'Erreniega, de l'onze.

En Zacarías va obrir la carpeta per fi, no per treure'n res, sinó per tornar-la a tancar.

—Senyor Larrauri, un expedient amb tres coma un de benzopirè a la crosta, en pa de menjador escolar, no és un secret que es pugui guardar tres setmanes. Ho sabria tothom.

I aquí va callar, un segon més tard del que li convenia.

Celso no es va moure del lloc. L'Eulogio Satrústegui, amassador, que feia des de les nou netejant la pastera d'esquena als dos, va deixar la rasqueta al marbre, i la rasqueta va fer el soroll que fa una rasqueta.

—Tres coma un —va dir Celso.

—És el que hi posa.

—On hi posa.

—A l'expedient.

—A l'expedient hi posa el número, la data i el que m'obliguen a fer. El tres coma un és a l'informe del laboratori de Logronyo, que és un altre paper i no surt a cap butlletí. —Celso va agafar l'abric d'en Zacarías del respatller i l'hi va donar—. Els seus quatre minuts.

En Zacarías Urdiain es va posar l'abric a poc a poc, li va donar les gràcies i li va deixar la targeta al marbre, cara amunt: capçal blau amb l'espiga.

—Pensi-s'ho igualment —va dir a la porta—. Dilluns he de trucar al Sagrado Corazón.

Quan el cotxe va sortir del pati, l'Eulogio va parlar sense girar-se.

—La llenya va entrar ahir.

—Ja ho sé.

—En Paulino va ficar els dits a la cendra de la teva cambra, se'ls va olorar dues vegades i va dir que el faig no deixa això. I després et va preguntar quina llenya cremes, i tu vas contestar faig.

—Vaig contestar faig.

—Celso, l'albarà de la llenya del febrer de fa dos anys el vaig signar jo, perquè tu eres al metge. Jo no sé llegir una anàlisi, però sé què vaig signar.

Celso es va quedar amb la targeta d'en Zacarías a la mà.

—I què vas signar?

—El que deia el paper. I el paper no deia faig.

L'Izaskun va baixar amb la carpeta d'albarans a dos quarts i cinc de dues i la va obrir damunt del marbre, entre les dues barres i la targeta.

—Aita, aquí hi ha la farina, el llevat, la sal, el gel, el manteniment de la cambra i el gasoil. La llenya no hi és.

—La llenya la porto jo.

—La llenya la portes tu des de quan.

—Des que la porto.

—Això no és una data.

—No, no és una data.

L'Izaskun va tancar la carpeta sense discutir, que és el que fa quan decideix que hi tornarà, i es va endur a la taula de la finestra la còpia de la recollida d'aquell matí, on hi ha llum, per arxivar-la.

La va llegir perquè l'estava arxivant, no perquè l'estigués buscant.

—Aita. Puja.

Celso va pujar amb el davantal posat. L'Izaskun tenia al davant el full d'en Donato Lerga, un imprès de tres còpies amb la ruta impresa a baix en lletra de vuit punts.

—Llegeix la nostra línia.

Celso no llegeix aquestes lletres sense ulleres, i les ulleres eren a baix, així que la va llegir ella, a poc a poc i sencera.

—Obrador Larrauri. Recollida: autocontrol, tres pots. Expedient, el número teu. I al darrere, a la mateixa línia, l'antecedent: crosta, tres coma un.

—Això va imprès.

—Això va imprès des del gener, aita, a tots els fulls, i no ho escriu en Donato. —L'Izaskun li va posar el dit al renglò de sota i no el va treure—. Ara llegeix la ruta. Ruta 4, divendres. Sortida de Logronyo a dos quarts de set. Primera parada, Panificadora Duero, polígon de Berriozar, a les vuit menys deu. Segona, Lácteos Garro. Tercera, nosaltres, a les nou i deu.

Celso es va recolzar a la taula amb les dues mans.

—El primer divendres que la nostra mostra va viatjar amb l'expedient a sobre va ser el divendres vuit, l'endemà que signessis l'acta —va dir l'Izaskun—. Aquell matí en Donato va sortir de Logronyo a dos quarts de set amb el nostre número i el nostre tres coma un ja impresos al seu full, i a les vuit menys deu estava descarregant al pati de Duero, amb la carpeta a la mà i una hora i vint d'avantatge sobre nosaltres.