Nova York va fer olor de xarop d'auró i ningú no sabia d'on

27 d'octubre del 2005, deu de la nit. Comencen a entrar trucades al 311, el telèfon on els novaiorquesos avisen de tot allò que no és una emergència. Fa olor dolça. Fa olor de xarop d'auró, de creps, de gofres acabats de fer. Les primeres venen de l'Upper West Side i de Chelsea, i en una hora hi ha trucades des del Bronx, des de Queens i des del baix Manhattan.

Mateixa nit, dos quarts de dotze. El Departament de Protecció Ambiental de la ciutat envia equips a prendre mostres de l'aire. Quatre anys després de l'11 de setembre, una olor que ningú no sap explicar a Manhattan no és una anècdota. Els aparells mesuren l'aire i no hi troben res perillós. És net i fa olor de gofre.

28 d'octubre. L'olor ha marxat i no queda res a mesurar. El comissari de policia, Raymond Kelly, diu que sembla una substància alimentària i que no ho pot confirmar. La premsa el bateja com el Maple Syrup Event, l'esdeveniment del xarop d'auró.

Tres anys següents. Torna mitja dotzena de vegades. Gairebé sempre de nit i gairebé sempre amb el vent de ponent. Es parla d'un camió de creps en flames i d'una fàbrica de xarop cremant. Res d'això explica per què l'olor apareix en barris tan separats al mateix temps.

Principis del 2009. L'ajuntament deixa de buscar una fàbrica i comença a mirar el seu propi registre de trucades. Cada avís al 311 té dues dades que ningú no havia fet servir: una adreça i un minut. Les posen totes en un mapa, per hores, i les creuen amb la direcció i la velocitat del vent d'aquells moments. Els avisos dibuixen un ventall. Seguit cap enrere contra el vent, aquest ventall surt de Manhattan, travessa l'Hudson i es tanca en un punt de North Bergen, a Nova Jersey.

Allà hi havia una planta de Frutarom, una empresa d'aromes alimentaris, processant llavor de fenigrec: el llegum que dona el seu gust al curri i al qual es recorre per fabricar aromes de caramel. La planta va treballar sis anys més i va tancar el 2015.

El fenigrec no imita l'olor del xarop d'auró: la té. Tots dos fan la mateixa olor perquè comparteixen la mateixa molècula, el sotolon, que és la que domina el seu aroma.

El sotolon es nota en quantitats minúscules, de l'ordre de parts per mil milions, que és una cullereta de postres repartida en una piscina olímpica. Així doncs, un magatzem de llavors a l'altra banda del riu pot perfumar Manhattan sense que falti un gram en cap inventari. Fer olor de creps no incompleix cap norma, així que no hi va haver ni multa ni tancament. El que la ciutat es va endur, al cap de tres anys, va ser una molècula amb nom i una adreça a Nova Jersey.