En Tolo posa les seves croquetes de debò a la presa 14

—Això no és cervesa.

—No, no és cervesa. Bon dia.

—Fa quaranta anys que tiro canyes en aquesta barra i això no és cervesa.

—És aigua amb un raig de rentaplats i un pessic de sal. L'escuma de la cervesa de debò es mor en noranta segons i jo necessito que aguanti quaranta minuts. Soc l'Ofelia Calvache, estilista d'aliments. Em paga l'agència perquè el que surt al pla es vegi apetitós des del primer fotograma fins a l'últim.

—Bartolomé Mairal. Tolo. El bar és meu.

—Ho sé. El seu nom surt al rètol del segon onze.

—Doncs digui'm per què a la meva barra hi ha un got ple de rentaplats.

—Perquè la cervesa no surt a l'anunci. L'anunci és de croquetes. La cervesa és decorat, i el decorat es pot maquillar tant com calgui.

—I els glaçons?

—Acrílic. Pesen la meitat i no suen.

—I el mullat del vidre?

—Glicerina amb aigua, a esprai. Primer una passada de laca perquè la gota s'agafi i no rellisqui.

—Hòstia.

—I el julivert que té aquí al costat també porta glicerina, perquè es musteix en deu minuts amb aquest focus. I les marques de la graella del xoriço del fons les he fet jo amb una agulla de broqueta al roig, una per una.

—Escolti, i la gent es menja això després?

—Ningú no es menja res d'això, senyor Mairal. Tret de les croquetes.

L'Ixone Arizkun, la directora de l'anunci, va fer dues palmades des de darrere la càmera.

—Presa nou. I, Ofelia, la de davant ha caigut.

—Ja la veig.

—Ha caigut, com que ha caigut? Si és sencera.

—És sencera i està derrotada. Miri el perfil. Fa vint minuts era una pilota i ara és un coixí. La beixamel de dins s'escalfa amb el focus, s'afluixa i la croqueta s'asseu. Això en pantalla gran es nota moltíssim.

—I què fa?

—Canviar-la. En tinc cent vint.

—Cent vint croquetes per a un anunci de vint segons.

—Per a quatre plans de cinc. La marca m'ha portat sis safates i les tinc a la nevera del pati. En trec de vuit en vuit, les fregeixo aquí, trio les dues que han sortit més rodones i les altres van a les escombraries. Amb la croqueta no puc tocar res.

—Per què amb aquella sí que no i amb la cervesa sí?

—Perquè la cervesa no es ven en aquest anunci i la croqueta sí. El producte que s'anuncia ha de ser el que es ven, i això ho signen la marca i l'agència abans de rodar.

—Aleshores el gelat dels anuncis.

—El gelat dels anuncis pot ser puré de patata, li juro que ho he fet, amb colorant i una cullera calenta per al rínxol. I la llet dels cereals va ser cola blanca durant anys, perquè és més densa i aguanta els flocs flotant sense amarar-los.

—Ja.

—Però si l'anunci és del gelat, és gelat. I si l'anunci és de la llet, és llet.

—O sigui que en aquesta barra tot és fals menys el que anuncien.

—Tot menys el que anunciem.

—I el pla del tall, com el fa?

—Quin.

—El de la croqueta partida. Aquell és el pla. La resta és farciment.

—Això vostè ho sap i jo ho sé, i és el pla que tenim a les dotze i mitja. El que faig és posar sota el plat una planxa de marbre que porto des de les vuit al congelador del pati. La croqueta es recolza allà, es queda ferma per baix, la parteixo amb dues forquilles alhora i tinc onze segons abans que la beixamel es decideixi a caure. Si la càmera està llesta, surt. Si no està llesta, en trec una altra.

—Onze segons.

—Onze. I no els he comptat: els he perdut dotze vegades fins que me'ls he après.

—I el fum de la planxa del fons?

—Una màquina de boira al mínim, darrere la columna. La planxa està apagada.

—Senyora, en aquest bar la planxa està encesa des del 1979.

—Avui no, senyor Mairal. Avui la seva planxa és decorat. I com a decorat està impecable.

A tres quarts de deu es va aturar un home a la porta, va mirar la càmera, va mirar els focus i va preguntar si estaven oberts. En Tolo li va dir que no des de darrere la barra, amb les dues mans al drap, i l'home va continuar carrer amunt.

—Aquell es prenia un cafè i dues croquetes els dimarts. Des que va tancar la fàbrica de la Jacetània, els dimarts.

—Tornarà demà.

—Demà torna. Avui l'he perdut jo, i avui paguen vostès el dia sencer, així que no em queixo. Però ja que hi som, li diré una cosa de les que anuncien.

—Digui.

—Que són una pilota de farina. Miri. —En Tolo en va partir una amb dos dits, damunt del marbre—. Veu això? Això no corre. La meva corre. La meva, quan la parteixes, se te'n va per la mà avall.

—Ho sé.

—Ho sap?

—Porto des de les set del matí mirant el tall de cent vint. És clar que ho sé.

—Doncs posi la meva.

—No puc.

—Són a la planxa, fetes a les sis. Pernil de debò i la beixamel de la meva sogra, que eren quaranta minuts de cassó per a dotze racions i no es queixava.

—No puc, senyor Mairal. I no és per vostè. És perquè això —l'Ofelia va assenyalar el plat— duu el nom d'un altre a la capsa.

A les onze i vint, l'Ixone va demanar la presa catorze. A les onze i vint-i-dos l'Ofelia era a l'office amb el microones obert i quatre discos de cotó mullats a dins, que és el que es posa darrere del plat perquè pugi vapor quan la croqueta ja és freda; perquè el vapor de debò dura trenta segons i mai no coincideix amb el moment en què la càmera està llesta.

A les onze i vint-i-quatre va tornar amb el cotó calent en unes pinces, el va col·locar darrere, es va ajupir per comprovar-ho pel visor i va mirar el plat.

—Ixone, atura.

—Què passa.

—Aquesta no és la meva.

En Tolo estava assecant un got amb un drap, a l'altre extrem de la barra, sense mirar ningú.

—Senyor Mairal.

—Què.

—On són les meves vuit?

—A les escombraries.

—A les escombraries?

—Estaven assegudes. Ho ha dit vostè.

—Ixone, no rodem.

—Ofelia, són dos quarts de dotze i el client havia de ser aquí a dos quarts de deu.

—Ja ho sé. I per això no rodem.

Però el plat estava posat, el cotó feia vapor, la llum estava posada des de les vuit i la croqueta d'en Tolo, al centre del marbre, tenia el cul rodó i la cresta de pa ratllat alçada com una cresta de gall. L'Ixone va mirar el monitor tres segons.

—És el millor pla del dia.

—És el millor pla del dia i no serveix.

—Gravem i després decidim.

Van gravar. I quan l'Ofelia va obrir la boca per dir-ho una altra vegada, va entrar per la porta l'Avelino Pardos, cap de producte de la marca, amb l'abric posat i dues hores de retard.

—No m'ho digueu. Hi arribem.

—Mira el monitor —va dir l'Ixone.

L'Avelino va mirar el monitor. Va tardar quatre segons.

—De qui és aquesta?

—Com que de qui és?

—Aquesta cresta. Les nostres no aixequen aquesta cresta. —L'Avelino va anar fins al marbre, va agafar la croqueta del plat i la va partir amb els dits. La beixamel li va arribar al canell—. I les nostres tampoc no corren, Ixone. Porto nou anys explicant a mig món per què les nostres no corren.

I llavors, per estar segur, se'n va menjar la meitat.

—Aquesta no és la nostra.

L'Ixone es va posar de peu.

—Avelino.

—Aquesta no és la nostra, Ixone. Me n'he menjat quatre mil. Aquesta porta pernil.

—Les vostres porten pernil —va dir l'Ofelia—. Ho diu la capsa.

—Les nostres porten pernil a la capsa. Aquesta el porta a dins.

Ningú no va dir res durant una estona raonable per a l'hora que era.

—Rodem una altra vegada el plat amb el producte —va dir l'Ixone al final—. Ofelia, treu-ne vuit de la nevera. Avelino, em tindràs aquí fins a les vuit i ho pagaràs tu.

—Ho pagaré jo.

—I al pla general deixem la safata del bar al fons, desenfocada, que és d'ell i és la seva barra.

—Al pla general m'és igual.

A les quatre de la tarda quedaven quaranta croquetes de la marca i sis safates buides de les altres, perquè l'equip havia menjat i ningú no havia preguntat de quina eren. L'Avelino Pardos estava assegut al tamboret del final, el que mira la màquina del tabac, amb un cafè i la llibreta oberta.

—Mairal.

—Digui'm.

—Què hi posa?

—Pernil.

—Nosaltres també.

—Ja. Però nosaltres, pernil.