Alemanya va pagar l'última lletra de la Gran Guerra el 2010

El 3 d'octubre de 2010 van sortir 69,9 milions d'euros d'un compte públic alemany, el dia del vintè aniversari de la reunificació. Era l'últim termini d'un deute que havia començat amb la Primera Guerra Mundial. Gairebé noranta-dos anys després de l'armistici, Alemanya va acabar de pagar el paper de 1914.

La xifra de partida la va fixar la Comissió de Reparacions el maig de 1921, en el que es va dir el Pla de Pagaments de Londres: cent trenta-dos mil milions de marcs or. El marc or s'encunyava a raó de 2.790 marcs per quilo d'or fi. La factura, convertida en metall, pesava unes 47.000 tones. D'aquells cent trenta-dos mil milions, només cinquanta mil —els bons A i B— es van considerar exigibles de debò. La resta, els bons C, va quedar sense interessos i sense calendari, penjant que Alemanya algun dia pogués.

Alemanya no podia i va demanar prestat per pagar. El Pla Dawes, de 1924, va col·locar bons alemanys entre inversors privats, sobretot nord-americans. El Pla Young, de 1929, va posar més paper i va estirar els terminis al llarg de cinquanta-nou anys. Durant els anys vint, els diners de les reparacions sortien de la butxaca d'estalviadors nord-americans que havien comprat bons alemanys perquè pagaven bé.

El 1931 va arribar la Depressió i Alemanya va deixar de pagar. El 1932 la conferència de Lausana va enterrar les reparacions. Els bons van caure després: la moratòria de 1933 va deixar fora justament els emprèstits Dawes i Young, i Alemanya en va suspendre el pagament l'1 de juliol de 1934. De l'assumpte no se'n va tornar a parlar en vint anys.

El deute va tornar perquè Bonn volia crèdit. La República Federal dels anys cinquanta volia tornar als mercats internacionals, i per a això havia d'arreglar allò del paper impagat que seguia als calaixos de mig món. El 1953, a l'Acord de Londres sobre els Deutes Exteriors Alemanys, els creditors van retallar una part del principal i Bonn va acceptar tornar la resta a terminis. El principal es va acabar de tornar el 1980, amb Alemanya encara partida en dos. Amb una condició que tothom va signar convençut que no arribaria mai: els interessos acumulats d'aquells bons quedaven aparcats fins que Alemanya tornés a ser un sol país.

Hi va tornar el 3 d'octubre de 1990.

L'interès aparcat per l'acord de 1953 es va convertir en bons a vint anys al 3 % amb cinc sense amortitzar: el cupó va córrer des de 1990, la devolució va començar el 1995 i l'últim venciment va caure el 3 d'octubre de 2010, vint anys exactes després que el país tornés a ser un.

Va ser una transferència de 69,9 milions d'euros, els interessos dels bons del Pla Young. Sense acte, sense signatura i sense ningú davant. L'expedient que es va tancar aquell matí estava obert des del 28 de juny de 1919, el dia de la signatura a Versalles: noranta-un anys i noranta-set dies.