Els nou sobres porten el mateix mata-segells

Abans: Cebrones té 212 electors i la urna va quedar empatada a 87. A les vuit i deu van arribar nou sobres més, fora de la llista.

A les nou del matí del 29 quedaven 198 fitxes del cens sense verificar i cinc dies de termini. Lorena Prieto Bada, secretària-interventora de l'ajuntament, havia donat per bones les primeres catorze sense aixecar-se de la cadira: els dos candidats, els tres de la mesa, els dos interventors i els set veïns que havien signat el llibre d'incidències la nit anterior. Catorze persones amb nom, cara, hora i signatura. Dues-centes dotze menys catorze, cent noranta-vuit.

La interlocutòria de la jutgessa havia arribat per correu electrònic a les vuit i quart, i era curta. Nieves Arbeloa, del jutjat de primera instància de la capital de comarca, ordenava tres coses: que els nou sobres de la segona saca quedessin sota custòdia sense obrir, que la secretària certifiqués, elector per elector, quins dels dos-cents dotze del cens consten com a veïns al padró de Cebrones, i que l'expedient fos al jutjat el 3 de desembre, dia en què ella signaria la proclamació. El que la jutgessa li demanava no era depurar el cens —el cens electoral el porta l'Oficina del Cens Electoral i l'ajuntament només li envia dades—, sinó certificar l'altra meitat de la comparació: qui consta al padró de Cebrones i qui no.

Els nou sobres eren a la caixa forta de l'ajuntament, que és una caixa dels anys setanta encastada a la paret de l'oficina i que només tanca si se li dona un cop amb el genoll. Lorena els va treure, els va posar damunt de la taula de formica i els va alinear en tres files de tres, amb les solapes cap amunt i sense tocar el tancament de cap.

Casiano Nuez, mestre jubilat i president de la mesa, havia vingut a les nou menys cinc perquè no havia dormit.

—Puc mirar?

—Mirar sí. Tocar no.

Casiano es va posar les ulleres de llegir i es va inclinar sobre la primera fila amb les mans a l'esquena, com es miren els peixos en una peixateria.

El primer que va anotar Lorena no va ser res dels sobres, sinó un compte. Li havien deixat a la safata el certificat del padró que havia demanat per telèfon la nit anterior, en sortir de l'escola: Cebrones, 198 habitants a 1 de gener, signat per ella mateixa el març. Era el paper equivocat i ho sabia: el cens d'aquesta convocatòria es va tancar amb el padró d'agost, no amb el de gener. Va demanar la xifra d'agost abans de continuar. També eren cent noranta-vuit. El mateix número que li quedava per verificar aquell matí, per pura casualitat, i ho va apuntar al marge perquè li va fer gràcia i perquè no significava res.

El que sí que significava alguna cosa era l'altra resta. Dos-cents dotze electors al cens. Cent noranta-vuit veïns al padró. Catorze noms de diferència. Lorena va escriure els tres números en un full quadriculat, un sota l'altre, amb la lletra d'impremta que fa servir per a les xifres, i va envoltar el catorze.

Catorze eren també les fitxes que havia tancat aquell matí. Els dos comptes s'escriuen igual i no tenen res a veure: uns són veïns als quals havia posat cara, hora i signatura; els altres són noms que el cens té de més.

—Casiano, quanta gent viu a Cebrones?

—La que veus. Cent i escaig.

—Al padró hi ha cent noranta-vuit. Al cens electoral hi ha dos-cents dotze.

Casiano es va quedar un moment amb la mirada a la taula, fent el compte que ja estava fet.

—Catorze.

—Catorze.

—Això no és un error de ningú —va dir ell—. Això és algú que no s'ha donat de baixa.

Podia ser. Aquella oficina treballa amb les dades que li envia l'ajuntament, i si algú es muda i no avisa, el seu nom tarda a caure de les llistes. El que no explicava la diferència era per què hi havia catorze casos a la vegada en un lloc on tothom sap a quina casa dorm cadascú.

Lorena va apartar aquell full, el va ficar en una carpeta nova i va escriure a la pestanya: CENS / PADRÓ. Després va tornar als sobres, que era l'urgent.

Un sobre de vot per correu porta per fora el nom de l'elector, el seu municipi i la mesa, i porta estampat el mata-segells de l'oficina on es va dipositar, amb la data. Això es llegeix sense obrir res. Lorena va anar llegint els nou en veu alta mentre Casiano apuntava al seu quadern de mestre, el de les tapes de tela encerada, perquè va dir que així li quedava a ell una còpia i que dues còpies no han fet mai mal a ningú.

Els nou noms eren de Cebrones. Els nou eren al cens dels dos-cents dotze. I cap dels nou no era a la llista de vot per correu de la mesa, la dels nou que Casiano havia llegit la nit anterior i que ja eren dins de la urna.

—Divuit —va dir Casiano—. Divuit sobres de correu en un poble on l'any passat n'hi va haver tres.

Lorena va trucar a l'oficina de Correus de la capital de comarca a les deu i vint. Li va agafar el telèfon Jacinta Bel, cap de l'oficina, que fa vint-i-tants anys que és al mateix mostrador i que va entendre la pregunta abans que Lorena acabés de fer-la.

—El mata-segells no diu d'on és la persona. Diu on va entrar l'enviament.

—Llavors, si jo tinc nou sobres amb el mateix mata-segells...

—Llavors els nou van entrar pel mateix lloc. No té per què ser el mateix dia ni la mateixa mà, ull. Però el lloc és el lloc.

Jacinta li va explicar també allò de les estafetes. Un sobre de vot per correu va obligatòriament certificat, li va dir, i un certificat no s'engega a un bústia: es lliura en un mostrador, i el mostrador li posa el seu datador i li enganxa una etiqueta amb número. A la comarca hi ha tres oficines i cinc punts d'atenció que obren dos matins per setmana, i cada un té el seu datador. Amb els números de les etiquetes, va afegir, ella li podia dir el dia i l'hora de cada un. Lorena va apuntar els noms dels tres i dels cinc punts.

—I una altra cosa, que la gent confon —va dir Jacinta—. El sobre i la sol·licitud són dos papers diferents. El sobre arriba a la mesa i el té vostè a la mà. La sol·licitud es presenta abans, i aquella es queda a la Delegació del cens.

Era la primera vegada que algú li deia a Lorena en veu alta que hi havia dos papers i no un. Ho va apuntar amb dues ratlles a sota.

Entre les onze i la una va verificar onze fitxes, i així va saber el que li costaria la setmana. Verificar una fitxa no és mirar una pantalla: és agafar el volum del padró, buscar el full de l'habitatge, comprovar que el nom i els dos cognoms coincideixen amb els del cens electoral lletra per lletra, i després trucar per telèfon per saber si aquella persona continua dormint en aquella casa. Amb Eulogia Herrero Carbajo, 79 anys, carrer del Pozo 14, va tardar quatre minuts: va agafar el telèfon ella mateixa i va dir que estava posant una rentadora. Amb el següent, un noi de vint-i-tres que figura a casa dels pares, va tardar vint: el va trobar al tercer intent, en un torn de tarda en una fàbrica de Miranda, i ell mateix li va dir que vota a Cebrones perquè allà continua empadronat i perquè li fa gràcia votar on va anar a l'escola.

Onze fitxes en dues hores, i en aquelles dues hores havia atès a més un candidat a la porta. Li quedaven cent vuitanta-set fitxes, el que restava d'aquell dia i quatre dies sencers.

A les onze i mitja, en mig d'aquell compte, havia aparegut Teodoro Sanz, propietari de la gravera del riu i un dels dos candidats empatats, sense jaqueta aquesta vegada i amb els cabells mullats de la pluja. No va preguntar pel resultat. Va preguntar pels noms.

—No te'ls puc donar —va dir Lorena.

—Són veïns meus.

—Són nou electors i la interlocutòria de la jutgessa diu custòdia. Quan hi hagi expedient, ho veuràs com ho veurà tothom.

Teodoro va mirar la taula de formica, les tres files de tres, i es va quedar quiet més temps del que calia. Després va demanar una altra cosa.

—Doncs posa-ho a l'expedient amb el meu nom. Que consti que ho vaig preguntar jo i que consti el dia.

—Això sí.

Se'n va anar sense donar cap portada, que en Teodoro és molt. Herminia Olmedo, veterinària de la comarca i l'altra candidata, va trucar per telèfon a la una, quan estava acabant una cesària a Quintana, i va demanar exactament el contrari: que no s'obrís res, que es comptés el que estava comptat i que si calia sortejar, es sortejés.

A la una i vint va trucar a la Delegació provincial del cens electoral. Li va contestar una locució que donava una adreça de correu i avisava que les peticions de documentació s'atenen en un màxim de deu dies hàbils. Lorena va penjar, va mirar el calendari de paret de l'ajuntament —un d'una casa de pinsos, amb una vaca de mig cos— i va comptar amb el dit el que li quedava fins al 3 de desembre. Aquell dia i quatre més. Deu són més que cinc en qualsevol ordre en què es posin.

Va escriure el correu igualment, a les dues menys vint, demanant còpia de les sol·licituds de vot per correu de Cebrones d'aquesta convocatòria, i el va enviar amb còpia al jutjat perquè quedés l'hora.

A les dues menys quart Lorena es va asseure una altra vegada davant dels nou, amb l'oficina buida de tothom menys de Casiano. Va agafar la lupa que hi ha al calaix dels segells, de les de llegir actes antigues, i va anar mirant el cuny d'un en un, apuntant al full quadriculat la data, el número de l'etiqueta del certificat i el text del cercle exterior.

El primer, el de Carnicero Vallejo, Hortensia: 27 de novembre. El segon, el de Quemada Fradejas, Eladio: 27 de novembre. El tercer, el quart, el cinquè. Els nou amb la mateixa data i el mateix cuny. Lorena va treure el full on havia apuntat el que li va dictar Jacinta —les tres oficines i els cinc punts d'atenció de la comarca— i va anar ratllant: la capital no, Quintana no, cap dels vuit. Aquell nom no era a la llista.

Lorena va posar la lupa a la taula i va llegir el nom del cercle en veu alta, perquè Casiano s'havia quedat tot el matí i continuava allà, amb el seu quadern de tela encerada obert.

—Val de Sanz.

Casiano va tancar el quadern amb el dit a dins, a la pàgina.

—A Val de Sanz no hi ha poble, Lorena. A Val de Sanz hi ha una residència de gent gran, un bar que obre a l'estiu i una dotzena de cases tancades.