Vuitanta-set a vuitanta-set, i nou sobres de més

Cebrones té 212 electors al cens i 198 veïns dormint al poble, i fins a les vuit i deu del vespre del 28 de novembre aquella diferència no va importar a ningú. La Lorena Prieto Bada, secretària-interventora de l'ajuntament, esperava de peu al costat de la taula de l'escola amb l'acta encara en blanc i el bolígraf de la casa, el que porta una cadeneta perquè no se l'enduguin.

A les vuit en punt, en Casiano Nuez, mestre jubilat i president de la mesa, va dir la fórmula que havia llegit tres vegades al manual: es tanca la votació. A fora no hi havia cua. A dins, l'aula feia olor d'estufa i dels abrics dels interventors penjats als penjadors baixos dels nens, i a la pissarra encara hi havia escrita la paraula «paisatge» de la setmana anterior.

—Cent seixanta-cinc —va llegir en Casiano del quadern de votants—. De dos-cents dotze.

Els dos candidats eren asseguts als pupitres de la primera fila, com si els haguessin castigat. En Teodoro Sanz, propietari de la gravera del riu, havia vingut amb americana i no se l'havia tret en tota la tarda. L'Herminia Olmedo, veterinària de la comarca, havia portat un termos i l'havia compartit amb tothom, Teodoro inclòs.

Abans d'obrir l'urna tocava allò del correu. La llista de la mesa tenia nou noms de vot per correu, i la saca amb els nou sobres havia arribat a les vuit menys cinc, dins de termini. En Casiano els va treure un per un, va llegir el nom en veu alta, va comprovar que hi era al quadern i els va posar a l'urna sense obrir-los, que és el que manen les normes.

—Bragado Sierra, Nemesio —va llegir a l'últim.

La Lorena va apuntar a l'acta l'hora d'entrada de la saca, les vuit menys cinc, i al costat la xifra: nou.

El recompte va durar vint minuts. En Casiano anava cantant i els dos vocals anaven fent bastonets en un full quadriculat: Sanz, Olmedo, Olmedo, Sanz. No va sortir cap papereta en blanc i no va sortir cap nul·la, cosa que en Casiano va celebrar com si fos mèrit seu, perquè a Cebrones la gent vota amb el bolígraf posat a la taula i no s'equivoca.

—Vuitanta-set —va dir al final—. I vuitanta-set.

Hi va haver tres segons en què ningú es va moure. L'Herminia va deixar el got del termos al pupitre. En Teodoro es va aixecar, es va acostar al full de bastonets i el va mirar de dalt a baix com es mira una factura.

—Compta-ho un altre cop.

Ho van comptar un altre cop. Vuitanta-set a vuitanta-set.

En Casiano va escriure les dues xifres a la pissarra, sota la paraula «paisatge», i les va subratllar. Un dels vocals, en Fermín Lobo, paleta, va donar un copet al vidre per avisar els tres o quatre que esperaven fora, i en menys d'un minut la porta de l'escola tenia al darrere mig carrer del Pou.

La Lorena va trucar a la junta electoral de zona des del telèfon de l'ajuntament, que és a la mateixa taula que la fotocopiadora. Li va agafar el telèfon un funcionari amb quatre actes al davant i li va dir que fes constar l'empat i qualsevol incidència per escrit, que ja ho mirarien amb l'acta a la mà. Va apuntar l'hora de la trucada al seu quadern —ho apunta tot, és l'única cosa que l'ha salvada en catorze mesos— i va tornar a l'aula.

La Lorena sabia de memòria què venia després, perquè ho havia mirat a l'octubre, quan es van convocar les eleccions i ella es va llegir la llei sencera en dues nits per si de cas: un empat es resol per sorteig. També sabia que ningú a Cebrones havia vist mai un sorteig, i que l'última vegada que es va haver de decidir alguna cosa a la sort al poble va ser el 1994, amb les pastures de la muntanya, i que encara hi ha dues famílies que no es parlen per allò.

Estava escrivint el resultat a l'acta, amb la lletra d'impremta que fa servir per als números, quan la porta de l'aula es va obrir de cop i va entrar en Lisardo Vara, carter rural de la zona, amb l'anorac moll i una saca de correus a la mà.

—Perdoneu —va dir—. La carretera de Val de Sanz estava tallada per l'obra del rierol i he hagut de fer la volta per Quintana.

Va posar la saca damunt la taula. Era una saca normal, de lona grisa, amb el precinte de plàstic sense trencar.

En Casiano va mirar el rellotge de la paret, que en aquella escola va quatre minuts avançat, i després el seu rellotge de polsera.

—Les vuit i deu —va dir—. Lisardo, això arriba tard.

—Jo us porto el que em donen a l'oficina. El que arribi tard no ho decideixo jo.

La Lorena va tallar el precinte amb les tisores de la farmaciola perquè no n'hi havia d'altres, i va buidar la saca sobre la taula de la mestra, al costat de l'acta. Van sortir sobres de vot per correu, dels grans, amb la franja i l'escut. Van caure de cop i es van escampar fins a la vora.

L'Herminia va ser la primera a comptar, en veu baixa, assenyalant amb el dit sense tocar-los. En Teodoro va comptar després, de peu, sense assenyalar.

Els nou noms de vot per correu del poble ja eren dins de l'urna, llegits un per un vint minuts abans. Al quadern de la mesa no hi havia ni un nom més amb la casella del correu marcada. La Lorena va passar les fulles del quadern dues vegades per assegurar-se, amb el dit a la columna, i va tornar a la taula.

En Casiano va comptar els sobres nous una vegada, els va ajuntar en un munt i els va comptar una altra, i es va girar cap als dos vocals perquè ho sentissin bé.

Ningú no va preguntar l'evident fins que ho va preguntar l'Herminia, que ho va dir mirant la Lorena i no en Casiano, perquè qui signa és la secretària.

—De qui són?

—Nou sobres més —va dir en Casiano, que seguia comptant—, i els nou de la meva llista ja són dins de l'urna.