Qui va enviar mig Londres al número 54 el 1810?

A les cinc del matí del 27 de novembre de 1810, un escura-xemeneies va trucar a la porta del 54 de Berners Street, a Londres, i va dir que venia citat. La senyora Tottenham, vídua, que hi vivia amb el seu servei, va contestar que no havia cridat cap escura-xemeneies. L'home va marxar remugant. Al cap de pocs minuts va arribar un altre escura-xemeneies. I darrere, un tercer.

A les set van començar els carros de carbó. Segons els diaris d'aquells dies van arribar l'un darrere l'altre, amb els sacs demanats i pagats, i el carreter de torn exigint descarregar al número 54 perquè allà l'havien enviat. Després van venir els pastissers amb pastissos de boda. Després els sabaters amb formes, els motlles de fusta del peu. Després un fabricant d'orgues, els fabricants de pianos, els tapissers amb cadires, els peixaters amb caixes que calia posar en gel de seguida, i un carnisser amb un llom de porc encarregat per a un convit.

Berners Street era un carrer estret de cases de totxo al nord d'Oxford Street. Cap a mig matí no s'hi podia passar. Els carros que no aconseguien descarregar bloquejaven els que venien al darrere, i els que venien al darrere tampoc no podien girar en un carrer d'aquella amplada. Els veïns van sortir a les finestres i s'hi van quedar. Va ser el millor espectacle gratis de Londres aquell dimarts.

Durant la tarda van seguir trucant metges, advocats, clergues i empleats de pompes fúnebres. A la vídua li van oferir, el mateix dia, un taüt a mida, un carruatge de dol, una partida de vi, aprenents per a un ofici que no tenia i els serveis d'una llevadora. Van haver de portar agents de la comissaria de Marlborough Street a ordenar el trànsit d'un carrer que no tenia per què tenir trànsit, i allà es van quedar fins ben entrada la nit. L'últim visitant, expliquen, va arribar passada la mitjanit.

D'aquella desfilada, el que expliquen els diaris de l'època són oficis —escura-xemeneies, carreters, pastissers, metges, enterramorts— i una visita de categoria: la premsa del 28 de novembre de 1810 recull la del lord alcalde de Londres. Els altres prohoms amb què se sol adornar el conte, el governador del Banc d'Anglaterra, el duc de York i l'arquebisbe de Canterbury, van entrar a la història en relats escrits dècades més tard.

Qui havia citat tota aquella gent?

Es deia Theodore Edward Hook, tenia 22 anys, escrivia comèdies musicals amb prou èxit per a la seva edat i era conegut als salons per la facilitat amb què improvisava cançons sobre qualsevol que fos present. Segons el seu biògraf, Hook havia apostat amb un amic que era capaç de convertir qualsevol casa de Londres, triada a l'atzar, en l'adreça més famosa de la ciutat en una setmana. Van passar per Berners Street, va assenyalar el 54 i es va posar a treballar. Van llogar una habitació a la casa del davant per al dia assenyalat i van passar la jornada a la finestra.

La feina va ser correu: setmanes escrivint cartes a mà, cada una a un proveïdor diferent, totes signades amb el nom de la senyora Tottenham, totes amb una cita a una hora diferent del 27 de novembre. Un escura-xemeneies a les cinc. Un altre a les cinc i quart. El carbó a les set. Els pastissos a les nou. El que va convertir la broma en embús va ser l'escalonament. Les cites no es van amuntegar per atzar: les hores estaven repartides des d'abans de l'alba fins a la nit, de manera que cada ofici arribés quan l'anterior encara estava descarregant. La casa va rebre un degoteig de dinou hores.

La broma, a més, només podia funcionar en una ciutat sense telèfon. El 1810 una comanda per escrit es confirmava anant-hi: el proveïdor rebia una carta amb una adreça i una hora, carregava el carro i s'hi presentava. Comprovar-ho abans volia dir enviar algú a preguntar i perdre mig matí, més del que valia la meitat de les comandes. Hook no va falsificar res difícil: va falsificar l'única cosa que ningú no verificava.

A Hook no li van obrir cap causa. No en consta cap: cap diari d'aquells dies registra diligències i la perjudicada no va reclamar. No va entrar a la casa, no va robar, no va amenaçar i no va signar cap document amb valor econòmic. Les cartes portaven el nom d'una altra persona, però cap no reclamava diners a ningú, i els proveïdors hi havien anat pel seu compte i a càrrec seu. Quan l'autoria va començar a córrer pels clubs, ell ja se n'havia anat una temporada al camp a deixar passar l'assumpte.

Qui va pagar la broma va ser la gent que treballava. L’escura-xemeneies va perdre el matí i el jornal del matí. El carreter del carbó va descarregar en un altre lloc o se'n va tornar amb el carro ple, i el carbó que no es descarrega no es cobra. Els pastissers tenien pastissos fets, amb el sucre ja comprat, que no anaven a cap boda. Els peixaters portaven gènere que aguantava un dia. El carnisser es va quedar amb el llom del convit. Ningú no va reclamar, entre altres coses perquè ningú no sabia a qui: les cartes venien signades per una vídua que no les havia escrit, i la vídua no tenia diners per indemnitzar mig carrer ni culpa que indemnitzar. El cost es va repartir en quotes petites entre un parell de dotzenes d'oficis, i per això va poder semblar que sortia de franc.

A la premsa d'aquells dies hi ha el 27 de novembre: l'adreça, la vídua, la desfilada de proveïdors, l'embús, els agents. La xifra de cartes, en canvi, canvia segons qui l'escrigui: mil, dues mil, quatre mil. Ningú no les va comptar, i no hi ha on comprovar-ho.

L'autoria va quedar fixada per escrit el 1849, trenta-nou anys després de la broma i vuit després de la mort de Hook, a la biografia que va treure la família Barham: Vida i papers de Theodore Edward Hook. El pare, Richard Harris Barham, clergue i escriptor, havia estat amic de Hook i en va escriure quan aquest va morir, el 1841; el volum del 1849 el va tancar el seu fill, que signa l'edició. El llibre va recollir l'episodi com a propi de l'amic i li va posar els detalls que avui es repeteixen. La broma més famosa de Londres està provada per un llibre de memòries. Se sosté perquè la va explicar algú en condicions de saber-ho i perquè els fets del carrer sí que els van explicar els diaris, cada un amb els seus.

A Hook la impunitat no li va durar per a tot. El 1813, amb 24 anys i sense experiència comptable coneguda, el govern el va nomenar tresorer i comptador general de l'illa Maurici, una colònia acabada de prendre a França a l'Índic. Hi va estar quatre anys. El 1817 va aparèixer als seus comptes un forat d'unes dotze mil lliures que no va saber explicar, el van tornar a Londres i li van obrir expedient. Mai no se li va provar que s'hagués quedat els diners; se'l va considerar responsable de no saber on eren, que a efectes de deute ve a ser el mateix. Aleshores ja havia fundat i dirigit un setmanari polític, John Bull, que va arrencar el 1820. Va passar dos anys pres per deutes, entre 1823 i 1825, i va continuar traient el setmanari des de la presó. En sortir va escriure novel·les a preu fet, les hi van pagar bé i va morir el 1841, als 52 anys, insolvent igualment.

De la senyora Tottenham gairebé no se sap res més. No va cobrar indemnització, perquè no hi va haver procediment. No va deixar memòries. L'únic que se'n conserva és que un dimarts de novembre va haver de dir que no unes quantes dotzenes de vegades a gent que portava exactament el que havia demanat per escrit.

Pel 27 de novembre, el dia que li va donar fama, Hook no va pagar mai res. Per les dotze mil lliures de Maurici va pagar dos anys de presó.