Aquell cafè de les 17:00 et costa una hora de son

400 mil·ligrams de cafeïna, uns quatre cafès, va ser la dosi que Christopher Drake i el seu equip de l'hospital Henry Ford de Detroit van donar a dotze voluntaris sans en un assaig publicat el 2013. Els la donaven en tres moments diferents: en ficar-se al llit, tres hores abans de dormir i sis hores abans. Fins i tot la presa de sis hores abans els va retallar més d'una hora de son, mesurada amb un sensor i no a ull.

La raó és química. La cafeïna triga entre quatre i sis hores a reduir-se a la meitat dins del cos: un cafè de 100 mil·ligrams a les cinc de la tarda encara et circula, a mitges, quan apagues el llum, i a les tres de la matinada encara en portes dins la quarta part.

I aquí arriba la part incòmoda de l'experiment: als seus diaris, els voluntaris apuntaven que havien dormit bé. La cafeïna espatlla el son i espatlla també l'instrument amb què el jutges, que és la teva pròpia sensació de l'endemà al matí. Per això el cafè de la tarda sembla inofensiu durant anys.

Compta vuit hores enrere des de l'hora que te'n vas al llit i posa-hi la frontera: si t'adorms a les dotze, l'últim cafè del dia és a les quatre.