Margen
Mig grau: això fa la Lluna plena vista des de la Terra. Ho fa quan està enganxada al terrat del davant i ho fa quan està al més alt del cel, i la diferència que hi ha entre les dues posicions va en sentit contrari al que et diu l'ull. La Lluna de l'horitzó és més lluny de tu, i per això es veu una mica més petita. La mesura fa dos mil anys que està feta i ningú no la discuteix. L'única cosa que discuteixen els laboratoris és per què la continuem veient enorme.
1. La xifra. El diàmetre angular de la Lluna oscil·la entre 29,4 i 33,5 minuts d'arc segons en quin punt de la seva òrbita estigui, amb una mitjana al voltant dels 31 minuts, que és mig grau. L'òrbita és l'única cosa que canvia la seva mida aparent, i canvia amb el mes, no amb l'alçada sobre l'horitzó. Mig grau és, perquè et càpiga a la mà, la meitat de l'amplada del dit petit amb el braç ben estirat.
2. La prova que pots fer aquesta nit. Surt quan la Lluna estigui sortint, estira el braç del tot i tapa-la amb l'ungla del polze. Sobra ungla. Torna tres o quatre hores després, quan sigui alta, i repeteix el gest amb el braç igual d'estirat. Sobra la mateixa ungla. Si tens una càmera, fes-li una foto en cada posició amb el mateix objectiu i el mateix zoom, i mesura els dos discos a la pantalla: surten iguals, amb la diferència que el disc baix acostuma a aparèixer lleugerament aixafat per dalt i per baix.
3. Per què és més lluny. Quan la Lluna et queda a l'horitzó, l'estàs mirant des de la vora de la Terra, no des del punt del planeta que hi apunta. Això et separa d'ella un radi terrestre de més, 6.371 quilòmetres, sobre una distància mitjana de 384.400. Surt gairebé un 1,7 % més lluny i, per tant, un 1,7 % més petita que la Lluna alta de la mateixa nit. L'ull, mentrestant, jura que l'ha vist el doble de gran.
4. L'aixafament no és la il·lusió, és el contrari. L'atmosfera, a prop de l'horitzó, desvia la llum que la travessa i aixeca una mica més la vora de baix del disc que la de dalt. El resultat és una Lluna ovalada, més baixa que ampla: l'atmosfera, lluny d'engrandir-la, li lleva alçada. Qui atribueix la Lluna gegant a un efecte de lent atmosfèrica té l'efecte mesurat i té el signe al revés.
5. Llavors la il·lusió és al cervell, i ve d'antic. Ptolemeu, l'astrònom d'Alexandria que va fixar el cel dels mil anys següents, ja escrivia sobre ella al segle II, i des d'aleshores s'ha proposat una explicació cada generació. La família d'explicacions amb més suport experimental és la de la distància percebuda: entre tu i la Lluna de l'horitzó hi ha terrats, arbres, vessants i campanars, una escala de coses de mida coneguda que el cervell fa servir per decidir a quina distància és allò que veu; a dalt no hi ha res d'això. El 1962, dos psicòlegs de la percepció, Lloyd Kaufman i Irvin Rock, van publicar a Science els experiments de la "lluna artificial": un disc projectat que els subjectes comparaven amb i sense terreny a la vista. Amb el terreny tapat, la il·lusió desapareixia; destapat, tornava.
6. Com trencar-la en deu segons, sense instruments. Tres trucs que funcionen per la mateixa raó —llevar-li al cervell el terreny—: mira-la pel tub de cartró d'un rotlle de paper, que retalla el paisatge; tapa't el terra amb la mà oberta, deixant només el cel i la Lluna; o ajup-te i mira-la entre les teves pròpies cames, cap per avall, que és el truc clàssic i el més eficaç dels tres. En els tres casos la Lluna s'encongeix de cop, i torna a créixer així que destapes els terrats.
La il·lusió tampoc no és cosa de la Lluna. El Sol la pateix igual a l'alba, i dues estrelles que a dalt es veuen enganxades semblen separar-se quan baixen cap a l'horitzó: el mateix terrat del davant que engrandeix la Lluna aparta també les estrelles.