L'hora blava

Hi ha una hora que no és de ningú: ni del dia que ja s'ha rendit ni de la nit que encara no cobra.

En ella el món abaixa el to, apaga els seus arguments, i les coses es diuen la veritat en veu baixa, sense testimonis.

Els arbres es tornen siluetes que ja no fingeixen ser arbres. Les finestres dubten entre encendre's o no, com qui dubta entre trucar o deixar-ho estar.

Jo surto a aquesta hora sense nom perquè és l'única que no m'exigeix ser algú. Camino blau entre el blau, esborrat a mitges, reconciliat amb el que no vaig ser i amb el poc que encara podria ser.

Dura tan poc que un aprèn a habitar-la de pressa, a omplir-se d'aquella calma provisional abans que la nit encengui les seves preguntes de sempre.

Després enfosqueix del tot i tornem a tenir nom, afiliació, deutes, cara. Però per un moment vam ser només això: un color entre dues hores, sense obligació de durar.