La Rita puja a la torre a fer callar la campanada tretze

El dijous, a tres quarts de vuit del vespre, la Rita Candame tenia la bossa d'eines tancada als peus i l'autobús de tornada entrant ja per la carretera de Ceza. A la plaça de Beiro, un poble de dos-cents quaranta veïns, hi havia un home de setanta-un anys plantat davant d'ella amb les mans a les butxaques.

—Vostè és la que ha pujat avui.

—Rita Candame. Soc d'una casa campanera d'Ourense; portem les campanes i les soneries de mitja província.

—Nando Mouriz. I el que ha fet vostè avui allà dalt m'ho ha fet a mi.

El rellotge va tocar les vuit: vuit cops nets, dos segons i quatre dècimes entre l'un i l'altre, i després res. La Rita ho va escoltar amb el cap una mica inclinat, igual que s'escolta un motor que acaba de deixar de fer soroll estrany. El Nando ho va escoltar mirant a terra. Quan va quedar clar que no venia res més, va girar cua i va travessar la plaça cap al portal del número quatre, que és la casa enganxada a la torre.

L'autobús va parar, va obrir, va esperar i se'n va anar. La Rita es va quedar mirant el portal del número quatre amb la bossa encara a terra, i el va deixar marxar.

Nou hores abans, a un quart de dotze del migdia, la sala de campanes feia olor d'oli vell i de colom. Hi ha dues campanes: la grossa, de quatre-cents quilos, i una de petita que ja no es toca. La màquina que les mana és del 1911. I hi ha dos martells sobre la grossa, que va ser el primer que la Rita va mirar.

El martell de les hores era on havia de ser, picant la part baixa del bronze, en l'engruiximent que els campaners anomenen el llavi. L'altre, més petit, és el martell de l'avís: en els rellotges de pagès donava un cop solt dos minuts abans de cada hora, perquè el que estava segant aixequés el cap i sabés que sonaria. Aquell martell pica més amunt, a la cintura de la campana, i per això sona sord: a dalt gairebé no s'excita el cop brillant i el que surt és el brunzit greu, una octava per sota.

El de l'avís de Beiro s'havia desconnectat feia trenta-quatre anys, quan es van aixecar les cases del carrer nou. La Rita ho sabia perquè el va desconnectar el seu pare, que va portar aquesta torre abans que ella, i perquè la manera de desconnectar-lo era la seva: un filferro galvanitzat lligant la palanca cap enrere, a la biga, perquè no arribés mai al bronze.

El filferro era enrotllat a la biga, en tres voltes estretes. Algú l'havia tret i l'havia deixat endreçat.

La Rita no va haver de mesurar res. Es va ajupir, va posar la llanterna a la lleva de l'avís i va veure les dues osques que té qualsevol lleva d'avís: una davant del pas de l'hora i una altra darrere. La palanca estava penjada a la de darrere. Al llautó, el cantell de l'osca era brillant enmig d'un segle llarg d'òxid, amb el ratllat fi que deixa una llima de precisió ben portada.

La lleva deixa anar l'avís dos minuts després que arrenqui el tren de l'hora. Posada a l'inrevés, aquests dos minuts ja no cauen abans de l'hora: cauen a l'altre costat, amb el rellotge havent acabat de comptar. A mitjanit les dotze campanades es mengen vint-i-sis segons d'aquests dos minuts, així que el cop de regal entra un minut i trenta-quatre segons després de l'última. Dotze i un. Tretze.

Una lleva llimada a mà, de nit, no la llima un graciós: són vint minuts de pols a sobre d'una bastida de posts, i el que ho va fer sabia quin dels dos martells volia moure i a quina alçada de la campana pica cadascun. Un graciós hauria deslligat el filferro i l'hauria llençat a terra. De la torre hi ha dues claus: la del concello i la de la casa quatre, que la té de sempre el veí de la casa quatre.

Va posar una falca de faig entre la palanca i l'eix, va estrènyer la femella i va baixar per l'escala amb la falca encara a la mà esquerra, perquè les dues primeres vegades que la va col·locar se li va tornar a sortir.

El dimecres a les nou del matí, en Xabel Vilaza, que porta el bar de la plaça i lloga les quatre habitacions de dalt, li va posar el cafè i la carpeta de les queixes en el mateix moviment.

—Quatre per escrit i les que no s'escriuen. Jo tinc quatre llits allà dalt, i d'abril a octubre visc dels que vénen a caminar per la ribera. L'any passat em van puntuar amb un sis pel soroll. Un sis, Rita.

—Qui ha signat?

—Els quatre del carrer nou: els de l'onze, els del tretze, la del quinze i el del dinou.

La Rita va desplegar els quatre fulls a la barra i els va ordenar per número de portal. El carrer nou és a cent metres de la torre i té nou cases. N'havien signat quatre. Les altres cinc són de gent que ve a l'estiu i que al novembre estan tancades.

—I la casa quatre —va dir la Rita—. La de la plaça, la que toca la torre. Aquella no ha signat.

—Aquella és la del Nando. Aquell no signa res.

—Es queixa?

—El Nando es queixa de tot. De l'aigua, del camí, del metge. Del rellotge no l'he sentit queixar-se mai.

Nou hores abans d'aquell cafè, a mitjanit, la Rita va comptar les dotze amb el quadern al genoll, a l'habitació de sobre del bar. I després, quan ja tancava el quadern, va arribar l'altra.

No va sonar com les dotze. Va sonar més baixa i més apagada, amb la meitat del cos. Un campaner reconeix això sense pensar-hi: aquell cop no venia del llavi.

El que va apuntar al quadern va ser que el rellotge no s'havia equivocat. Cap tren de soneria no s'atura a mitges i torna: quan acaba de comptar, cau el trinquet i allò queda travat fins a l'hora següent. Minut i mig després de la dotze no hi ha màquina que doni res. Allò ho havia donat una altra cosa.

El dimarts a la tarda el concello l'havia trucat amb el plec d'un dia de feina: pujar, treure el cop de més, deixar les hores com estaven i baixar. Un dia, quaranta-vuit euros de desplaçament i l'autobús de tres quarts de vuit.

Vint-i-nou dies abans d'aquella trucada, a dos quarts de quatre de la matinada, en Nando Mouriz va pujar a la torre amb la clau que té per ser el de la casa quatre, una llanterna de cap i una llima fina del taller.

El Nando va ser vint-i-dos anys fonedor en una nau d'Ourense, dret davant d'un forn de cubilot, sense casc d'orelleres perquè aleshores no se'n portaven. El que es perd així es perd de dalt: primer els aguts, després les consonants, i al final un timbre de quatre mil hertzs és una cosa que la gent diu que ha sonat i tu no has sentit. Les dotze campanades de la torre, al llavi, donen el cop brillant, i a ell se li havien anat esborrant una per una fins a quedar-se en un frec. Dotze frecs seguits, a dos segons i quatre dècimes, no es poden comptar: s'ajunten.

No li ho va demanar a ningú. En Nando Mouriz no ha signat un paper a la vida i no anava a començar per una campana.

Va deslligar les tres voltes de filferro i les va deixar enrotllades a la biga, perquè en el seu ofici les coses es deixen on eren. Va passar la llima pel cantell de l'osca de darrere fins que la palanca va entrar sola. Va penjar la palanca. Va comprovar amb el dit que el martell arribava al bronze i que arribava a la cintura, a dalt, on sona el brunzit.

Després es va asseure a terra de la sala de campanes, amb l'esquena a la paret que dona al nord, i va esperar les quatre.

A les quatre va comptar quatre frecs junts. I un minut i cinquanta-tres segons més tard —a les quatre només hi ha quatre campanades al davant, i dels dos minuts en sobra molt més—, amb la torre sencera callada i el bronze quiet, va arribar el cinquè cop, greu i sord i obert, i en Nando Mouriz el va sentir sencer, i el va comptar en veu alta per sentir-se comptar-lo.