Aquell vidre és més gruixut a baix perquè el van posar així

Passa la mà pel cantell d'una finestra del segle XVII i ho notes: a baix és més gruixuda que a dalt. L'explicació que es dona a classe és que el vidre és un líquid lentíssim i que fa quatre-cents anys que s'escola cap a terra. La de debò és que el vidrier la va muntar així, perquè el disc d'on la va tallar ja sortia desigual del taller.

Quan es mesuren en sèrie vidres antics apareixen plafons més gruixuts a dalt i plafons més gruixuts per un costat. La gravetat no hauria escollit uns i no els altres.

El vidre de finestra es feia girant, amb un procediment que es diu vidre de corona i que a Europa va durar fins ben entrat el segle XIX. El vidrier bufa una bombolla de vidre fos, l'obre per un extrem, la passa a una barra de ferro massís —el puntel— i la fa girar a tota velocitat. La força centrífuga obre la bombolla en un disc pla que pot arribar al metre i mig de diàmetre. Aquest disc no té un gruix parell: és més gras a prop del centre, on anava subjecte al puntel, i s'aprima cap a la vora. De cada disc se'n tallaven diversos plafons, i cada plafó sortia amb un cantell més gruixut que l'altre. El vidrier el muntava gairebé sempre amb el cantell gras a baix, perquè assenta millor al bastiment i l'aigua rellisca cap a fora. Gairebé sempre: de vegades el muntava al revés o de costat, segons com li hagués vingut el tall. D'aquí les finestres que no quadren amb la teoria.

Aquell ull de bou que es veu al centre d'alguns vidres vells és la cicatriu del puntel. Era la part que ningú no volia, la que es venia més barata perquè no s'hi veia a través. Avui es fabrica expressament i es cobra més cara.

El vidre de corona deixa a més unes línies corbes concèntriques, que són les marques del gir, i una ondulació que mou el paisatge quan camines davant de la finestra. Un vidre modern, fet flotant sobre un bany d'estany fos, no mou res.

El vidre tampoc no és un líquid. Un cristall de quars té els àtoms de silici i d'oxigen en una xarxa que es repeteix; el vidre té els mateixos àtoms i els mateixos enllaços, però desordenats, amb la xarxa congelada a mig fer. Això li treu el punt de fusió d'un cristall i li deixa al seu lloc un interval, la temperatura de transició vítria, que en el vidre de finestra corrent —sosa, calç i sílice— ronda els 550 graus. Per damunt d'aquesta franja els àtoms es recol·loquen i la massa es torna pasta: és el que aprofita el bufador. Per sota, el temps que necessita un àtom per canviar de lloc es dispara.

Edgar Zanotto, enginyer de materials a la Universitat Federal de São Carlos, va posar número a aquest disbarat el 1998, en un càlcul publicat a l'American Journal of Physics. A temperatura d'habitació, el temps que necessitaria una vidriera de catedral per escolar-se de manera apreciable és de l'ordre d'un 1 amb vint-i-tres zeros al darrere. L'univers fa uns 13.800 milions d'anys que dura, que és un 1 amb deu zeros.

El que sí que es mou en una vidriera és tota la resta. Les vares de plom que subjecten cada peça, els emplomats, cedeixen amb el seu propi pes i amb el vent, i el plafó es bomba. El vidre també falla a poc a poc, però trencant-se: les microfissures de la superfície creixen quan hi ha humitat i tensió, un fenomen amb nom propi, fatiga estàtica, i un vidre de cent anys es pot partir tot sol. A la Sainte-Chapelle de París, les vidrieres del segle XIII es van desmuntar plafó a plafó en la restauració que va acabar el 2015, es van netejar, es van emplomar de nou i es van tornar a penjar. El plom és del 2015. El vidre continua sent el que van tallar cap al 1245, amb el cantell gras on el va deixar el seu vidrier.

A les vitrines dels museus hi ha gerros egipcis i romans de vidre, de paret finíssima, de fa dos i tres mil anys, posats drets. A cap no li han hagut de retallar la base.