Margen
La nena va portar el dibuix de l'escola, orgullosa, i el va enganxar a la nevera amb un imant en forma de maduixa.
—Som nosaltres al jardí —va anunciar.
La mare la va felicitar distreta mentre remenava el sopar. El pare amb la camisa de ratlles. La mare amb els cabells grocs. L'àvia a la seva cadira. I la nena, al mig, amb els braços oberts.
Llavors la mare va comptar les figures, sense saber ben bé per què.
Una, dues, tres, quatre... cinc.
Hi havia una cinquena silueta, alta i prima, dreta just darrere de la nena. No tenia trets, només una ratlla llarga i corba per boca, com un somriure massa ample.
—Reina —va dir amb la veu curosament tranquil·la—, i aquest qui és?
La nena va aixecar la vista, estranyada que la seva mare no ho sabés.
—Aquest és el que sempre és darrere meu a les fotos. El que ens mira mentre dormim. —Va tornar al dibuix—. Diu que aviat serem sis.
La mare va mirar la finestra fosca del jardí. El seu propi reflex li va tornar la mirada. I al darrere, molt alt, alguna cosa començava a somriure.