Margen
Va córrer per l'andana amb la maleta picant-li les cames. El tren de les 20:47 ja tancava les portes.
Les va atrapar per un segon. Hi va ficar el peu, va forçar el buit, va entrar. Es va deixar caure en un seient al costat de la finestra, amb el cor bategant-li a la gola i un somriure ximple de triomf. Ho havia aconseguit.
Va recuperar l'alè. Va treure el mòbil per avisar l'Elena que arribaria a temps al sopar, al capdavall.
Setanta-tres trucades perdudes. Dos-cents missatges.
El primer era de l'Elena, de feia tres anys: «on ets? el tren ja ha arribat i no has baixat».
Els altres anaven baixant pel calendari, cada cop més espaiats, fins a l'últim, d'aquella mateixa tarda, d'un número desconegut: «avui retiren per fi les restes del descarrilament de les 20:47. descansi en pau».
El vagó era ple. Tots miraven per la finestra. Tots, com ell, acabaven d'atrapar el tren per un segon.