Margen
La primera va arribar un dijous de març: un far bàltic sota un cel de pissarra. «L'aigua és més freda del que sembla des d'aquí.» Sense remitent. La lletra era la meva.
No una lletra semblant: la meva. La cueta torta de les ges, la mania de no tancar les os. Fins i tot la signatura, la que vaig assajar un estiu sencer als catorze anys.
Des de llavors, cada dijous: un desert taronja, una ciutat de tramvies grocs, un hotel de muntanya amb la piscina buida. Frases petites, de qui per fi descansa. «Aquí es fa fosc tardíssim.» «He après a donar les gràcies en un altre idioma.» En guardo vint-i-tres a la capsa de les fotos, lligades amb una goma del pa.
He comparat la tinta amb la dels meus bolígrafs. He preguntat a Correus, on ja em coneixen. He deixat d'ensenyar-les a ningú.
La d'avui no porta cap paisatge. És el meu carrer. El meu portal, el meu balcó amb la persiana a mig abaixar, el llum de la cuina encès en ple dia. I al darrere, tres paraules, amb la meva lletra de sempre:
«Ja quasi arribo.»