Al teu fill no el deixa miop llegir: li falta carrer

952 escolars de primer de primària de Canton, al sud de la Xina, van sortir al pati quaranta minuts més cada dia de classe durant tres anys. Ningú no els va tocar els deures ni les hores de lectura. Al final dels tres anys la miopia havia aparegut en el 30,4 % d'ells i en el 39,5 % dels altres 951, que van seguir amb l'horari de sempre: nou punts de diferència per sortir al pati. A les famílies del primer grup se'ls havia demanat també que els traguessin al carrer els caps de setmana.

L'assaig el va dirigir l'oftalmòleg Mingguang He, es va fer entre el 2010 i el 2013 i es va publicar a JAMA, la revista de l'associació mèdica nord-americana, el 2015. És un assaig aleatoritzat per escoles, que és el més semblant a un experiment net que es pot fer amb criatures: els dotze centres es van repartir a sorts entre els dos grups, de manera que les diferències de barri, de renda o de professorat es reparteixen soles.

Fa cent anys que diem la mateixa frase a casa. No llegeixis tan a prop. No llegeixis amb poca llum. Aparta aquesta pantalla, que et quedaràs miop. La creença no va sortir del no-res: en els estudis de població la miopia va enganxada als anys d'escolarització i al treball de prop, i allà on més s'estudia, més gent porta ulleres. La correlació és certa. El que estava malament era la fletxa.

La prova més elegant que estava malament és del 2008 i no la va fer ningú en un laboratori: la va fer la geografia. Kathryn Rose i el seu equip van mesurar la vista de nens de sis i set anys d'origen xinès en dues ciutats, Sydney i Singapur. Mateixa edat i mateixa ascendència, i dos sistemes escolars molt diferents. A Singapur eren miops el 29,1 %. A Sydney, el 3,3 %. Gairebé nou vegades menys.

Els nens de Sydney llegien més llibres a la setmana, i més treball de prop en total, que els de Singapur. El factor que explicava millor la diferència era el temps que passaven al carrer: 13,75 hores setmanals a Sydney contra 3,05 a Singapur. Tretze hores i tres quarts contra tres. Els autors apunten també a la pressió escolar primerenca de Singapur, que a Sydney no existia.

L'explicació que se sosté millor avui és la llum, i la intuïció hi falla per dos ordres de magnitud. Un menjador ben il·luminat té uns 300 o 400 lux, la unitat amb què es mesura la llum que arriba a una superfície. Un dia ennuvolat, al carrer, passa de 10.000. Un dia de sol, de 100.000. És a dir: estar al menjador no és «gairebé com estar fora»: és entre vint-i-cinc i tres-centes vegades menys llum, segons el dia. La hipòtesi és que aquesta llum intensa dispara la dopamina a la retina i que la dopamina frena l'allargament del globus ocular, que és exactament el que fa miop un ull: un ull massa llarg, en què la imatge es forma abans d'arribar al fons.

La miopia no són unes ulleres i prou. Un ull molt allargat té la retina estirada tota la vida, i això multiplica el risc de despreniment de retina, de maculopatia miòpica —la taca central que deixa de veure-hi— i de glaucoma quan aquella criatura tingui cinquanta anys.

Gairebé tot el que sabem és sobre prevenir, és a dir, sobre endarrerir el dia que apareix. Un cop la miopia ha començat, el carrer ajuda menys a frenar-la, i per frenar-la hi ha tractaments reals —gotes d'atropina molt diluïda, lents de disseny específic— que decideix un oftalmòleg i no un article. I la genètica pesa, i molt. Amb dos pares miops el teu fill té bastants números.

Apunta a dues hores de llum de dia, cada dia, i fica aquelles dues hores en els buits que ja existeixen i no es negocien: anar i tornar de l'escola a peu, el pati fora de l'aula, la mitja hora de després de berenar. No cal esport ni sol directe: l'ombra d'un pati al migdia ja té deu o vint vegades més llum que el teu menjador, així que val una cadira en una terrassa amb un llibre. A l'hivern, aprofita el migdia en comptes de la tarda. I demana una revisió de la vista abans de començar primària i després una a l'any, perquè una criatura que comença a no veure-hi de lluny no es queixa: s'acosta, acluca els ulls i treu pitjors notes sense que ningú sàpiga per què.