Margen
Abans: una allau va tancar vuit persones al refugi d'Iratxeta i en va aparèixer una novena, Sabino Amantegui, guarda fins al 2022, que encara no parla.
El quart dia va clarejar amb gasoil per a nou dies, i a les set i deu Idoia Bergara, guarda del refugi i infermera d'urgències fins al 2019, va baixar al quarto del generador a comprovar-ho amb la vareta.
Sabino Amantegui feia vint-i-quatre hores que era a la llitera de baix, tapat amb dos sacs i una manta tèrmica, i no havia dit ni una paraula. Lena Bouzas, quaranta-un anys, anestesista, no deixava que ningú li preguntés res: un cos que surt d'una hipotèrmia triga a poder sostenir una frase, i a Sabino encara li tremolava el pols en agafar el got.
La vareta d'Iratxeta no ve de fàbrica. És un platí d'acer d'un metre vint que Idoia va llimar el dia de l'allau: dotze osques separades vint litres, una per cada dia de racionament. Quatre hores de generador al dia, cinc litres per hora, vint litres diaris. S'enfila per la boca de càrrega, se'n treu, es mira fins on arriba la taca i es llegeix el número de l'osca. És l'instrument més ximple del refugi i el que menys s'espatlla.
Aquell matí la taca passava un dit de la novena osca.
Idoia ho va apuntar a la llibreta de tapes vermelles i va anar a comparar-ho amb l'altre número, el del comptador d'hores: un tambor mecànic de cinc xifres cargolat al bloc del motor, que gira quan gira el motor i no fa res més. Marcava deu.
Va fer el compte en veu alta davant de Mercedes Arriaga, jutgessa de pau jubilada, que havia baixat amb ella perquè des del tercer dia porta la comptabilitat del combustible a la contraportada del llibre de signatures.
—Deu hores i vint per cinc litres, cinquanta-un litres i mig. Dos-cents quaranta menys cinquanta-un i mig, cent vuitanta-vuit. La novena osca són cent vuitanta, i la taca la passa un dit. Quadra.
—Quadra —va dir la Mercedes—. I és la primera cosa que quadra en quatre dies.
Les deu hores i vint quadraven també pel seu costat, i això va ser el que va fer que la Idoia les donés per bones. Els dos-cents quaranta litres del dia de l'allau es van mesurar amb el motor ja apagat: les dues hores de l'alba d'aquell dia s'havien cremat abans i no compten. Després d'aquella ratlla només hi va haver els vint minuts de bombar aigua al dipòsit de dalt. El segon dia, les quatre de la ració. El tercer, el de l'home a la llenyera, sis: les quatre i les dues que la Idoia va encendre de més davant de tothom, les que va prometre recuperar traient una hora de tarda a aquest dia i una altra al següent. Vint minuts, més quatre, més sis: deu hores i vint minuts. El tambor només ensenya hores senceres.
Tres números independents que deien el mateix. Per això ningú no havia tornat a obrir el dipòsit en tres dies.
Casimiro Lete, setanta-un anys, soci del club, ho va confirmar des del llindar sense que ningú li preguntés. El primer dia havia demanat un llapis i havia cronometrat la despesa des del primer gir del motor, i des d'aleshores apuntava cada arrencada i cada aturada al revers d'un sobre.
—Deu i vint —va dir—. A mi em surt el mateix.
Ramiro Bouzas era recolzat al marc, mirant com la Idoia netejava el platí amb un drap. Quaranta-quatre anys, muntanyenc, mestre d'aixa: es guanya la vida arreglant vaixells de fusta en una ria, i feia vint anys que obria dipòsits de gasoil d'embarcació. Va esperar que ella cargolés el drap.
—Idoia. La vareta et diu fins on arriba el líquid —va dir—. No et diu quin líquid és.
—És gasoil.
—A dalt és gasoil. Jo et parlo de baix. En vint anys no he obert ni un sol dipòsit de vaixell que no tingués aigua al fons. Hi entra sola, per condensació, i no es barreja: el gasoil pesa menys i sura. El que mulla la vareta sempre és el de dalt.
La Idoia es va quedar amb el drap a la mà el temps que triga una persona ordenada a reconèixer que ha mesurat bé la cosa equivocada.
—Aquest dipòsit té aixeta de purga —va dir—. Al colze de baix, a dos dits del terra. S'hi va posar per això.
—Doncs obre-la.
Fani Quiroga, geòloga, vint-i-vuit anys, va pujar a buscar la seva caixa de sensors i va baixar amb un flascó graduat de vidre de mig litre i una pipeta. El Ramiro va posar el flascó sota el colze, la Idoia va obrir l'aixeta un quart de volta i la va tancar quan el flascó va arribar a la meitat.
El van posar damunt de la taula llarga, a contrallum del llum de bateria, i van esperar el minut que triguen dos líquids a decidir qui va a sota.
Es van separar en dues capes amb una ratlla neta al mig. La de baix, transparent, sense color. La de dalt, ambrada.
—Aigua —va dir la Fani—. I bastanta.
—Això no és condensació —va dir el Ramiro—. La condensació són dos dits al final de l'hivern. Això és un terç del flascó.
El que van fer després els va portar hora i mitja i ho va fer la Idoia amb el Ramiro i amb l'Aitor Sein, disset anys, en pràctiques de guarda, que anava canviant garrafes i cantant els litres. Van obrir l'aixeta de purga i van anar traient per baix a una garrafa de vint, fins que el raig va deixar de sortir transparent i va començar a sortir ambrat. Van tancar allà.
L'Aitor va cantar el compte: tres garrafes plenes.
Seixanta litres d'aigua al fons del dipòsit.
Mercedes Arriaga els va apuntar a la contraportada i va fer la resta davant de tothom, amb la lletra grossa de qui aixeca acta. Cent vuitanta-vuit litres marcava la vareta. Seixanta eren aigua. En quedaven cent vint-i-vuit de gasoil.
Cent vint-i-vuit litres entre vint litres al dia són sis dies. La vareta n'havia promès nou.
La Fani va fer el càlcul de l'altre costat, perquè és el que fa amb tot:
—Seixanta litres d'aigua no entren sols en un dipòsit tancat. O es pugen amb galledes del dipòsit de dalt, i són sis viatges per l'escala amb la galleda plena, o es desfan de neu, i això són tres o quatre hores d'olla gran damunt l'estufa. Les dues coses es fan davant de la gent.
—Davant de la gent es fan —va dir la Idoia—. Abocar-los, no. La boca de càrrega és en aquest quarto.
El quarto del generador és l'únic lloc d'Iratxeta que es tanca amb clau. La clau va en un manat que la Idoia no deixa mai, i la Idoia el va deixar una vegada en quatre dies: el tercer, quan el va passar al Ramiro pel forat de la porta de la llenyera perquè encenguessin el generador quaranta-cinc minuts abans de l'hora, amb ella agenollada a baix, d'esquena, i vuit persones pujant i baixant l'escala.
El Ramiro va deixar la garrafa a terra i es va quedar mirant el manat, que tornava a ser a la butxaca de la Idoia.
L'Aitor va aixecar la vista de la garrafa.
—I els seixanta litres de gasoil? Tres garrafes no surten d'aquesta casa. La porta de baix porta la neu premsada fins a la meitat des del primer dia.
Ningú no va contestar.
La Mercedes va obrir el llibre per la contraportada i va llegir en veu alta el que acabava d'escriure.
—Tres dies de gasoil han sortit d'aquest dipòsit i no han sortit d'aquesta casa. I a sobre els hi van abocar seixanta litres d'aigua perquè la vareta seguís marcant nou. Qui ha obert aquest quarto des de l'allau?