Margen
El Hanoi colonial de 1902 patia una plaga de rates, i l'administració francesa va oferir una recompensa per cada rata eliminada: n'hi havia prou de lliurar-ne la cua. Al principi va funcionar. Després van començar a veure's per la ciutat rates vives sense cua —les deixaven anar perquè continuessin criant— i hi va haver qui va muntar directament granges de rates. La plaga va acabar sent pitjor que abans.
El pla no era estúpid: era de primer ordre. Resolia l'efecte immediat («menys rates») sense preguntar-se què faria la gent quan existís l'incentiu.
L'eina és incòmoda de tan simple: abans de decidir, pregunta «i després què?» almenys dues vegades. Primera resposta: el que vols que passi. Segona: el que faran els altres quan passi. Aquí és on moren les dietes llampec, les ofertes que atrauen just el client que no volies i les dreceres que et regalen aquesta setmana cobrant-se la següent.
Pensar a segon ordre no és pessimisme: és jugar la partida sencera al cap abans de moure la primera fitxa.