Margen
El gener de 1754, l'escriptor anglès Horace Walpole va explicar a un amic, per carta, que acabava de fer una petita troballa per pura casualitat. Com que no existia cap paraula per a això, la va fabricar: «serendipity».
La va treure d'un conte que l'encantava, «Els tres prínceps de Serendip». Serendip era el nom antic de Ceilan —l'actual Sri Lanka—, i els seus prínceps viatjaven descobrint sense parar, per accident i per sagacitat, coses que no estaven buscant.
La paraula va dormitar en aquella carta durant generacions i es va despertar al segle XX, quan la ciència es va adonar que li feia falta: la penicil·lina, els raigs X o el microones són serendipitats de manual.
El castellà va trigar encara més a deixar-la entrar: la RAE no va admetre «serendipia» fins al 2014. Un conte oriental, una carta privada i 260 anys de viatge per posar nom a la sort que només troba qui està mirant.