Margen
L'escriptora Suzy Welch en va dir la regla 10-10-10, i és d'aquelles eines que caben en un tovalló: davant de qualsevol decisió, imagina'n les conseqüències en tres terminis. Com em sentiré d'aquí a 10 minuts? I d'aquí a 10 mesos? I d'aquí a 10 anys?
El truc és que cada rellotge veu una cosa diferent. El dels 10 minuts mesura l'impuls: la ràbia de contestar aquell missatge en calent, l'alleujament de cancel·lar el pla, el caprici. El dels 10 mesos mesura els hàbits i les relacions: allò que s'acumula. El dels 10 anys mesura la identitat: la persona en què et converteix repetir allò moltes vegades.
La majoria de les nostres males decisions es prenen amb un sol rellotge —el primer— mirant. I gairebé totes les converses difícils que ajornem semblen enormes a 10 minuts, petites a 10 mesos i invisibles a 10 anys.
Compte: la regla no diu que guanyi sempre el llarg termini. De vegades el gelat, la migdiada o el caprici guanyen netament en els tres terminis, i endavant amb ells. Només demana que, abans de decidir, els tres rellotges siguin a la vista. Decidir amb un de sol no és decidir: és obeir-lo.