MargenVaig trigar una setmana a tornar-hi. Vaig demanar el tram al repartiment —ningú no et discuteix un tram avorrit— i vaig portar el llum gran, la maça petita i l'excusa de la gotera per si de cas.
El morter nou va cedir per on volia cedir. Allò ja em va inquietar llavors: els murs no volen. Vaig retirar maó fins a obrir un pas de gat i vaig passar amb el llum al davant.
Una escala de servei, graons de granit menjats per l'aigua antiga, baixant en corba. I a baix, el que el plànol prometia i el cap es negava a acceptar: Amberes. Una estació sencera. Les dues andanes, les voltes amb rajola blanca de fa un segle, els rètols de porcellana amb lletra daurada. I ocupant-ho tot, quieta, negra, una aigua que s'havia menjat les vies i llepava la vora de les andanes.
Feia olor d'estany i de pedra freda. El llum no arribava al fons de l'aigua, i creguin-me: millor.
Vaig caminar per l'andana seca trepitjant com es trepitja a les esglésies. Hi havia coses. Ordenades. Al llarg de la paret, en fileres polides: un paraigua amb mànec d'ànec. Una maleta de cartró amb adhesius d'hotels que ja no existeixen. Un patinet rovellat. Un guant de nen, sol, col·locat sobre un mocador doblegat com en un aparador. Desenes, centenars d'objectes, cadascun amb una etiqueta de cartró lligada amb cordill, numerada a ploma.
Al fons de l'andana, una garita amb un rètol: OBJECTES TROBATS. I dins de la garita, sobre un faristol, un llibre de registre enorme, enquadernat en tela, obert per la meitat.
El vaig il·luminar. Columnes: número, objecte, on es va perdre, qui el va plorar. La tinta de les primeres pàgines era de 1924. Vaig anar passant fulls cap al final, amb l'estómac encongit, perquè la lletra —la mateixa lletra polida de delineant mort— no s'interrompia mai.
L'última entrada tenia la tinta fresca. Brillava.
«Núm. 14.312 — Llanterna de brigada — Túnel 3, aquesta nit — La plorarà la Vera, que ja és aquí.»
El meu llum es va apagar.