MargenEl metro de nit no està buit: està en obres de si mateix. A les dues, quan es talla el corrent, les brigades baixem a cosir el que el dia descús. Fa onze anys que soc a la de vies, torn de nit, línia 3. Em dic Vera i aquest informe no el llegirà ningú, així que ho puc explicar tot.
Va començar amb una gotera. Filtració entre Fontana i Delicias, deia el comunicat; localitzar-ne l'origen. A l'arxiu tècnic vaig demanar els plànols històrics del tram i em van donar una carpeta de 1924, de quan van inaugurar la línia. Paper ceba, tinta sèpia, aquella lletra de delineant mort que tenen els plànols vells.
I allà hi era. Entre Fontana i Delicias, a tres-cents metres de la primera: una estació. Planta completa, dues andanes, vestíbul, retolada amb una sola paraula: AMBERES.
Entre Fontana i Delicias no hi ha cap estació. Ho sé com sé el meu nom: onze anys passant per aquell túnel gairebé cada nit. És un tram recte, avorrit, amb una zona on l'eco canvia —sempre havia pensat que era el drenatge— i un envà de maó ennegrit que cap brigada no ha obert mai, perquè cap plànol modern no diu que hi hagi res al darrere.
Cap plànol modern. El de 1924 sí que ho deia.
Aquella nit vaig portar el plànol al túnel. Vaig localitzar el punt: l'envà. Maó vell, sí, però les juntes... les juntes estaven repassades amb un morter diferent, més nou, com quan tapies alguna cosa amb presses i hi tornes després per assegurar-te'n.
Vaig recolzar el palmell al maó, per costum d'ofici, per sentir les vibracions de les bombes d'esgotament.
Dues coses, i les escric tal com les vaig sentir. Una: l'envà era tebi, en un túnel on al febrer se't gelen els dits dins dels guants. Dues: al darrere, molt avall, se sentia aigua. No el degoteig d'una filtració. Aigua gran, fonda, movent-se a poc a poc.
Com una respiració.