MargenEm vaig mudar al tercer esquerra al març. Pis vell, sostres alts, radiadors que parlen de nit. Des de la primera setmana, cada dijous, apareix a la meva bústia una carta escrita a mà per a la «Srta. Aurora Valdés, 3r esq.». Sense remitent. Segell de correus, mata-segells de la ciutat.
Vaig preguntar al porter: la senyoreta Valdés va viure aquí fa quaranta anys, se'n va anar sense deixar adreça. Vaig retornar les primeres cartes amb la fórmula de rigor —«destinatari desconegut»—, però tornaven. Algú les reenviava amb una tossuderia d'una altra època.
Aquesta setmana he comès un error: n'he obert una.
«Aurora: ahir vaig passar pel conservatori i el castanyer de l'entrada ha tornat a florir abans d'hora, com l'any del concurs. He pensat escriure-t'ho abans que se m'oblidi, perquè ara se m'obliden les coses per ordre alfabètic i el teu nom comença per la primera lletra. No pateixis, que a tu no t'oblido: t'arxivo. El teu S.»
Les vaig obrir totes. Sé que no ho havia de fer; sàpiguen que tampoc no me'n penedeixo. Eren cartes curtes, setmanals, d'un home gran que signava S. i que no demanava res: explicava. El preu del cafè, una pel·lícula, la floració d'un castanyer, l'artrosi de la mà dreta «que era la teva quan ballàvem». Quaranta anys de dijous, o això deia una: «t'escric des de 1985, que és quan t'ho havia d'haver dit en veu alta».
Vaig fer de detectiu de barri. El mata-segells era del districte, la lletra tremolava de vellesa, i només hi havia papereries de les antigues en dos carrers a la rodona. La dependenta de la segona no em va deixar ni acabar la pregunta: «El senyor Salvador. Compra un sobre cada dilluns des d'abans que jo nasqués. Viu a la residència de la plaça».
Hi vaig anar un diumenge, amb l'última carta sense obrir i el cor en un puny. El senyor Salvador va resultar ser petit, polit i claríssim de cap per a segons quines coses. No es va sorprendre de veure'm.
—Vostè és la del tercer esquerra —va dir—. Fa mesos que rep les meves cartes.
—L'Aurora no hi viu des de fa quaranta anys —li vaig dir, amb tota la suavitat que vaig saber—. Ho sap, oi?
—Ho sé des de fa quaranta anys. —Es va allisar una arruga dels pantalons—. Va morir el 86. Vaig anar al seu enterrament. Va ploure.
Em vaig quedar sense guió. Ell em va mirar amb una paciència antiga, de mestre que repeteix la lliçó a l'alumne lent, i m'ho va explicar:
—Jo no escric perquè ella llegeixi, senyoreta. Escric per no deixar d'explicar-li les coses. Són costums diferents. El segon no necessita destinatària: necessita adreça. I l'única adreça que l'Aurora va tenir a la meva vida és la seva de vostè.
Li hauria d'haver dit que les cartes deixessin d'arribar, que allò era irregular, que la bústia és meva. El que vaig dir va ser una altra cosa. Que el castanyer del conservatori també ha florit aquest any. Que l'escala fa la mateixa olor que devia fer llavors, de cera i de sopa. Que el tercer esquerra ara té llibres fins al sostre, i que la finestra de la sala continua sent la millor de l'edifici per llegir a les tardes.
El senyor Salvador va morir a l'octubre. M'ho va explicar la papereria un dilluns, en veure que faltava el seu sobre.
El dijous següent, per primera vegada en mesos, la bústia va aparèixer buida. No saben vostès el que pot arribar a pesar una bústia buida.
Així que vaig comprar un sobre a la seva papereria, i un segell, i vaig escriure amb la meva millor lletra: «Sr. Salvador: soc la del tercer esquerra. El castanyer continua florit. Li escric per no deixar d'explicar-li les coses; ja sé que vostè m'entén. La finestra de la sala continua sent la millor de l'edifici».
La vaig tirar al correu sense remitent. Que la reenviï qui reenviava les seves.