MargenFa quaranta anys que afino pianos i he après a saber el que pesa una casa per com sona el seu piano. Hi ha pianos de casa feliç, gastats per l'ús alegre, amb les tecles del centre grogues com dents de fumador. Hi ha pianos de càstig, perfectes i muts, que cap nen no va voler. I hi ha pianos de dol. Aquests es reconeixen de seguida: estan afinats per fora i trencats per dins, com la gent que els hereta.
El piano de la senyora Roure era dels tercers. Un vertical alemany, bona fusta, seixanta anys ben portats. Em va obrir la porta una dona petita i molt pentinada, d'aquelles que preparen cafè per a les visites d'ofici encara que la visita vingui a arreglar una aixeta.
—Era del meu marit —va dir, i el verb en passat no va caler: la casa sencera el conjugava.
Vaig treballar una hora llarga. El piano estava pitjor del que semblava: els anys sense tocar-se desafinen més que els anys d'ús, perquè la fusta s'acostuma al silenci. Quan vaig acabar, vaig fer el de sempre: unes escales, uns acords, un vals de compromís per demostrar la feina.
—Perfecte —va dir ella des de la porta de la cuina, amb el drap a les mans—. Ara desafini'm el si bemoll.
Vaig creure que havia sentit malament. M'ho va repetir: el si bemoll de la segona octava, una mica baix. Tal com estava.
—Senyora, aquest si bemoll fa anys que està caigut. És de les coses que venia a arreglar.
—Ja ho sé —va dir—. Però en Tomás el tocava així. Quaranta anys sentint-lo ensopegar amb la mateixa nota, al mateix passacarrers, cada diumenge al matí. Jo li deia: Tomás, aquest si bemoll. I ell deia: és el piano. I no era el piano, era el seu dit anular, que arribava curt des d'una fractura de jove. —Va doblegar el drap en quatre, amb molt de compte—. Si vostè em deixa el piano perfecte, quan la meva neta toqui ja no sonarà a ell. Sonarà a piano bo, que està molt bé. Però jo ja no tinc edat per a pianos bons. Jo vull el meu diumenge.
Li podria haver explicat què era el meu ofici. Que em paguen per l'ordre, per les freqüències exactes, per deixar cada corda al seu lloc. Que en quaranta anys ningú no m'havia demanat espatllar una nota a propòsit.
Vaig abaixar el si bemoll un octau de to. Ho vaig comprovar tres vegades, amb més cura de la que poso a afinar: desafinar amb precisió és dificilíssim, perquè l'error d'un altre és una nota exacta que no surt a cap manual.
Vaig tocar el passacarrers com vaig poder, d'oïda. I al segon compàs, quan la nota va ensopegar on ensopegava sempre, vaig sentir darrere meu un soroll petit, domèstic, incomparable: una rialla amb llàgrimes a dins, d'aquelles que fan les dues coses alhora perquè el cos no dona l'abast.
—Ja hi és —va dir la senyora Roure—. Ja hi és, el maldestre.
No li vaig cobrar la visita. Em va pagar amb cafè i amb una cosa que no sabia que em faltava: la certesa que el meu ofici no és afinar pianos. És afinar cases. I hi ha cases que, per sonar bé, necessiten exactament una nota trencada.