MargenNingú no presumeix d'haver «fet» quinze converses profundes en una tarda. Amb els museus, en canvi, fem exactament això: quaranta sales, dues-centes obres, sis hores, els peus destrossats i a la memòria a penes una postal borrosa.
Hi ha una altra manera, i és gairebé gratis: entrar a veure una sola obra. Triar-la abans, com qui queda amb algú. Asseure's al davant —hi ha bancs: són una pista— i quedar-s'hi deu, vint minuts, fins que passi el que sempre passa: primer l'avorriment, després el detall, després la pregunta, i al final aquella conversa muda que és l'única manera seriosa de mirar.
Un quadre vist així t'acompanya anys. Dos-cents vistos de passada s'evaporen al vestíbul.
Val per als museus i val per a gairebé tot: l'atenció no es reparteix, es lliura. Menys sales. Més banc.