La llauna es va inventar el 1810 i l’obrellaunes, el 1858

La Tamara va entrar de pràctiques al laboratori de la conservera al setembre, i la primera setmana em va fer una pregunta que no m’havia fet ningú en tres anys: «I abans de l’obrellaunes, com s’obrien?». Li vaig dir que amb un obrellaunes més lleig. Ni de bon tros: entre la llauna i l’obrellaunes van passar gairebé 50 anys.

Aquella nit ho vaig buscar, perquè em va picar. La llauna la va patentar un anglès, Peter Durand, el 1810. El 1813 ja hi havia a Londres una fàbrica que les omplia per a la Marina britànica, que necessitava menjar que aguantés mesos en un vaixell. Fins aquí, normal.

L’obrellaunes el va patentar Ezra Warner, de Waterbury, a Connecticut, el 5 de gener de 1858. Número 19.063, el tinc apuntat al mòbil. O sigui, que durant tot aquell temps la gent va comprar llaunes sense res pensat per obrir-les.

Bé, alguna cosa hi havia. Les instruccions venien a la mateixa llauna: tallar al voltant de la tapa, a prop de la vora, amb escarpra i martell. Amb martell. Per menjar pèsols.

I allò del martell anava de debò. Aquelles llaunes eren de ferro i n’hi havia que feien 3/16 de polzada de gruix, gairebé 5 mil·límetres. Les que obrim aquí cada matí per mesurar la sal són de xapa de menys de mig mil·límetre: aquelles eren deu vegades més gruixudes. Amb un ganivet no hi feies res.

L’invent de Warner tampoc no era cap meravella. Una fulla corba amb mànec que clavaves a la tapa i anaves fent córrer al voltant a força de braç. L’exèrcit dels Estats Units el va fer servir a la guerra de Secessió, i a moltes botigues era el dependent qui t’obria la llauna al taulell, perquè no et tallessis un dit a casa. Anar a buscar tonyina i que te l’obrin al davant, com qui et talla el pernil.

La primera amb una rodeta que talla girant la va patentar William Lyman el 1870, seixanta anys després de la primera llauna, i s’havia de clavar al mig de la tapa. La que tens al calaix, amb la segona roda dentada que agafa la vora, és del 1925.

Jo aquí no dissenyo envasos, només els analitzo. Però aquí un envàs que no se sap obrir no surt ni de la taula de proves. Durand va vendre la patent així, sense obridor, i l’hi van comprar.

L’endemà li ho vaig explicar a la Tamara. M’ho va escoltar fins al final, va agafar una llauna de musclos acabada de sortir de la línia, va estirar l’anella sense mirar-la i me’n va oferir un.