Margen
—Diego, queda’t deu minuts.
L’Ainara m’ho va dir un dimarts a les sis menys vint, amb la porta de la botiga oberta i sense mirar-me. Jo surto del magatzem a dos quarts de sis, creuo la rotonda del polígon, em prenc el cafè de màquina a la seva gasolinera i agafo el bus de les 05:52. És el que faig des del març. No m’havia demanat res mai.
Li vaig dir que no podia, que si perdo aquell bus el següent passa a les 06:40. Ella va dir d’acord i es va posar a endreçar les bosses de gel.
L’endemà m’esperava amb un rotlle de tiquets a la mà.
—Mira això.
Eren quatre tiquets del sortidor 4. Els quatre d’aquella mateixa matinada, entre les 04:51 i les 04:53. Quatre targetes diferents, les últimes quatre xifres diferents a cada un. I els quatre amb el mateix import.
0,00 €.
Li vaig preguntar si allò ho feia la màquina sola. Em va dir que no, que una prova del taller surt marcada com a prova i la signa el tècnic. Allò eren cobraments. Cobraments de res.
—Serà la central, provant —va dir.
—Ningú no prova una màquina quatre vegades amb quatre targetes diferents en dos minuts.
L’Ainara té 20 anys i entra sola a les deu de la nit. A partir d’aquella hora la botiga està tancada i s’atén pel torn, el calaix de metall que gira. La gasolinera és d’autoservei fins a les sis. Ella hi és a dins per si alguna cosa falla, per fer l’inventari i perquè el conveni diu que hi ha d’haver algú.
Aquella nit vam acabar abans i vaig sortir a les 05:10. En lloc de creuar per la rotonda vaig anar caminant per l’altre costat de la carretera, pel voral, per veure el sortidor 4 de lluny.
Hi havia un cotxe.
Llums apagats. Motor apagat. A dins hi havia algú amb la cara il·luminada per un mòbil, molt quiet, i la mànega penjava al seu lloc, sense tocar. Vaig arribar a l’altura de la tanca fent soroll amb la motxilla. Quan vaig posar un peu al formigó dels sortidors, el cotxe va arrencar i va sortir per l’accés de camions, el que va al polígon vell. Em vaig quedar amb la matrícula perquè duia enganxat l’adhesiu d’una empresa de lloguer.
El divendres hi vaig anar amb una idea. Li vaig demanar els tiquets de la setmana i els vam comptar al mostrador, recolzat jo al vidre i ella a l’altra banda, apuntant les hores al dors d’un albarà.
Onze targetes. 0,00 € les onze. Totes del sortidor 4, que queda darrere del cartell de preus i és l’únic que no entra a la càmera de l’entrada. I totes, les onze, entre les 04:38 i les 05:24.
Ho vaig buscar al bus de tornada, amb el mòbil a l’11 %. Té nom i la gent que ho fa en diu provar. Si compres una llista de números de targeta robats, no saps quins són vius. Per esbrinar-ho necessites una operació que no cobri res i que obligui el banc a contestar sí o no, i un sortidor d’autoservei fa justament això abans de donar-te gasolina. Pregunta, resposta, zero euros. Les que contesten sí serveixen per gastar-les demà en un altre lloc.
Allò ho vaig entendre el divendres i em va semblar que la meva part ja estava feta. Que era un afer de la central, del banc i de la policia, i que jo només hi havia posat el dit a sobre.
Em vaig endur la foto de l’albarà al mòbil i el dissabte la vaig mirar per una altra cosa, per una bestiesa de l’inventari, i vaig veure el que tenia al davant tota la setmana.
No hi havia ni un tiquet els dies que jo havia sortit abans.
El dilluns vam tancar el magatzem a les 04:30 perquè faltava un camió, i com que del polígon no surt res fins a les 05:52, em vaig passar aquella hora i escaig assegut a la vorada dels sortidors amb el cafè. Zero tiquets. El dijous de la setmana d’abans vam fer recompte, me’n vaig anar a les tres i em vaig quedar allà dins amb ella fins al bus. Zero tiquets també. Els grossos són els del dissabte i el diumenge, quatre i tres, les dues nits en què jo no treballo i ella entra igual. Els altres quatre són els que em va ensenyar ella, els del dimecres de matinada. I els onze caben entre les 04:38 i les 05:24, que és justament el forat en què el formigó està buit, perquè jo no hi arribo fins a les sis menys vint.
Mirant els dies, el cotxe apareixia exactament al forat en què no hi havia ningú a fora. I marxava quan apareixia algú.
Li ho vaig dir el diumenge, que m’hi vaig acostar encara que no em tocava. Li vaig ensenyar el munt ordenat per dies, amb les hores apuntades a l’albarà, i vaig esperar que s’estranyés.
No es va estranyar.
—Ja ho sé —va dir—. Ho sé des del segon dia.
Li vaig preguntar per què no ho havia dit. I em va explicar la part que no era a cap tiquet.
La primera nit que va veure el cotxe allà aturat, amb el motor apagat i sense que ningú sortís, va fer el que li havien ensenyat. Va prémer el botó de l’intercomunicador del sortidor 4 i va preguntar si necessitava ajuda amb el pagament.
L’home va contestar. Va contestar per l’altaveu, tranquil, sense pressa, i va dir:
—No, Ainara, gràcies.
El nom el duu a la xapa de l’uniforme. És una xapa de plàstic, amb lletres blanques d’un centímetre, i es llegeix des del mostrador si ets a l’altra banda del vidre. Des d’un cotxe aturat a 40 metres, de nit, amb els llums apagats, no es llegeix.
L’Ainara va apagar l’intercomunicador i va estar fins a les sis sense sortir de la rebotiga. No va trucar a la central perquè la central envia un vigilant tres nits, fa un informe i després treu el torn de nit sencer, i ella necessita aquell torn fins al gener. No va trucar a la policia perquè, em va dir, què els explico, que un senyor sap com em dic.
Li vaig dir que allò era exactament el que calia explicar. Que el de les targetes és el que a la central li importarà, perquè costa diners, però que l’altre anava a la primera línia.
El dilluns vaig començar a sortir del magatzem a les 04:40 tot i que no em toqui. L’Iker, el del torn de matí, entra abans i em cobreix aquells cinquanta minuts sense preguntar-me per què. Em quedo amb ella fins que tanca a les sis, així que perdo el bus de les 05:52, agafo el de les 06:40 i arribo a Terrassa a dos quarts de vuit.
L’Ainara ja ha enviat els tiquets a la central. Dues vegades. La segona, amb la foto de la matrícula i amb l’hora de l’intercomunicador, que queda gravada al sistema encara que ningú no l’escolti.
Onze targetes, un cotxe de lloguer i una xapa de plàstic que a 40 metres no es llegeix. Això és tot el que tenim.
El divendres següent, quan me n’anava, em va aturar a la porta.
—El dilluns entro jo sola una altra vegada —va dir—. A quina hora dius que passa el teu bus?