Què va passar en els 33 segons en què va marxar la llum

12:33:30 del dilluns 28 d’abril del 2025. A aquella hora, amb el rellotge de l’informe espanyol, el sistema elèctric d’Espanya i de Portugal es va quedar a zero. 33 segons abans encara funcionava. El que va passar entremig el vaig llegir dues vegades a l’informe no confidencial del comitè que va muntar el Govern, perquè la primera vegada no vaig entendre res. Resulta que una xarxa elèctrica, quan cau, s’empeny a ella mateixa.

La xarxa europea va a 50 hertz, i això és una regla de criatures. Si es genera el mateix que es consumeix, es queda clavada allà. Si de cop es consumeix més del que es genera, baixa. Si es genera més, puja. La tensió és una altra cosa, i és la que importa aquí. Una central no només posa electricitat als cables: també ha de sostenir la tensió, absorbir quan puja de més i deixar anar quan baixa. Això s’ha de fer a cada segon. I aquell migdia no hi havia tantes centrals fent-ho com estava previst.

A les 12:03 la xarxa va començar a oscil·lar. Una oscil·lació és el que sembla, la freqüència i la tensió movent-se amunt i avall en lloc de quedar-se quietes. Va durar fins a les 12:07. A les 12:19 va venir una altra, de les que fan que una zona sencera es mogui contra una altra, i va acabar a les 12:22. Es van fer maniobres per calmar-la i es va calmar. A les 12:30 el sistema semblava altra vegada avorrit, que en una xarxa elèctrica és el millor adjectiu que hi ha.

Una xarxa elèctrica és un munt de màquines enormes girant a la vegada, totes al mateix compàs. Quan una zona comença a avançar-se o a endarrerir-se respecte d’una altra, allò es nota com una oscil·lació, i si no es calma a temps les màquines acaben estirant les unes de les altres. Les dues d’aquell migdia es van calmar, i el sistema va continuar. El que no s’arreglava amb elles era l’altra cosa: que aquell dia hi havia menys centrals sostenint la tensió de les previstes.

A les 12:32:57 es va desconnectar la primera instal·lació de generació del sud. Després una altra. I una altra. En vint segons es van perdre 2.200 megawatts repartits entre Granada, Badajoz i Sevilla.

I es van desconnectar perquè els arribava massa tensió. Una central, quan li puja la tensió per sobre del que aguanta, s’obre sola per no trencar-se; és la seva manera de protegir-se i està bé que ho faci. El problema és el que ve després. Cada central que s’obre deixa d’absorbir tensió, així que la tensió de la resta puja una mica més, i aquella mica més obre la següent. I així, en cadena, cada vegada més de pressa. A l’informe en diuen sobretensions en cadena, que és la mateixa idea dita en difícil.

Amb tanta generació fora, la freqüència va començar a caure. A les 12:33:20 va creuar el primer llindar, 49,50 hertz. A partir d’aquí entra un automatisme pensat justament per a això, que talla la xarxa a trossos per salvar el que queda. I va disparar. Va deixar anar 2.037 megawatts de bombament, que són les centrals que pugen aigua a un embassament quan la llum és barata, i aquell migdia bombaven perquè el sol l’havia abaratit, i al voltant de 1.400 de consum, que és el que va marxar en els tres primers esglaons dels sis que té l’automatisme, que qualsevol altre dia hauria estat una barbaritat i aquell no va arribar.

A les 12:33:21 van saltar les línies de corrent altern que ens uneixen amb França, que són les grosses, i la península es va quedar sola amb la seva freqüència caient. A les 12:33:22 es va baixar de 48 hertz, l’últim llindar que existeix. Vuit segons més tard, a les 12:33:30, l’informe espanyol marca el zero de tensió. Es van desconnectar 31 gigawatts de demanda. A Espanya 25,2 i a Portugal 5,9.

Els dos informes no donen la mateixa hora, i cap dels dos no avisa que l’altre compta diferent. L’europeu posa a les 12:33:24 el tall de l’últim cable que ens unia a França, el de corrent continu, i allà tanca el seu relat. L’espanyol continua fins al zero, sis segons més enllà.

El que va passar després no és als informes amb aquestes paraules. Els trens es van aturar on estaven, túnels inclosos, i entre Rodalies i metros es va treure unes 35.000 persones de dins dels vagons, força d’elles caminant per la via amb la llanterna del mòbil. Sense llum no funcionen els datàfons, així que mitja Espanya va tornar a l’efectiu, i l’efectiu era dins de caixers que tampoc no funcionaven. Les gasolineres no podien bombar. Els garatges amb porta automàtica es van quedar tancats amb els cotxes a dins. I el telèfon fix de cable va ser de les poques coses que va continuar donant to, perquè la central telefònica té bateries pròpies i perquè aquell aparell no necessita endoll.

I hi va haver morts. Els recomptes d’aquells dies no quadren del tot entre ells, cosa que s’ha de dir abans de donar una xifra. Es van comptar com a mínim set defuncions a Espanya relacionades amb l’apagada, entre elles tres membres d’una mateixa família a Galícia per inhalació de monòxid de carboni, i una a Portugal, una dona de 77 anys a qui se li va aturar el respirador.

Mentre tornava la llum, pels grups ja corrien quatre explicacions. Un ciberatac. Les renovables. Un assaig de l’operador. Un país veí fent-ho a propòsit. A mi em van arribar les quatre en una hora i mitja, dues d’elles amb una captura retallada.

La primera resposta formal va arribar el 17 de juny del 2025, 50 dies després. El comitè del Govern va publicar el seu informe no confidencial i diu tres coses. Que el que va passar va ser aquell fenomen de sobretensions en cadena. Que aquell dia hi havia menys centrals amb el control de tensió actiu de les previstes, en part perquè una del sud s’havia avariat la tarda anterior. I que no es van trobar indicis ni evidències d’un ciberatac. L’últim hi és escrit amb totes les lletres en un document que va aprovar el Consell de Seguretat Nacional, i amb això va caure el rumor més gros.

Entre juny i març hi va haver de tot. Dues comissions d’investigació, un repartiment de culpes entre l’operador del sistema i les elèctriques, cadascun amb el seu informe i el seu gabinet de premsa, i mesos de gent citant paràgrafs que no havia llegit. Jo em vaig descarregar els dos informes i em va sorprendre com s’assemblen tan poc a com es va explicar tot aquella tarda. El que hi ha als dos és una llista de coses que havien d’estar sostenint la tensió i no ho feien prou.

L’informe final el va publicar l’associació europea d’operadors de xarxa el 20 de març del 2026, a partir del treball d’un panell de 49 experts en què hi ha reguladors nacionals i gent de l’agència europea de reguladors. La seva conclusió és la que no cap en un missatge. Que l’apagada va sortir d’una combinació de molts factors que actuaven els uns sobre els altres, i que el centre de tot va ser el control de la tensió.

De passada, aquell informe es va endur la teoria preferida dels comentaris, la de la inèrcia, aquella que amb més centrals clàssiques girant no hauria passat res. Van escriure que fins i tot amb una inèrcia bastant més gran no s’hauria evitat la pèrdua de sincronisme, que és quan les màquines deixen de girar al mateix compàs i el sistema es parteix. La xarxa no estava bé, això sí. Les recomanacions van just per aquí. Controlar i supervisar millor qui ha de sostenir la tensió, i augmentar la interconnexió amb França, que és la porta per on la península hauria pogut demanar ajuda i que aquell dilluns es va tancar en tres segons.

Per encendre una xarxa apagada fa falta electricitat, que és el que jo no sabia, perquè una central gran necessita corrent per arrencar. Així que es comença per les que es poden encendre soles, les hidràuliques, i per l’ajuda dels veïns: aquell dia va entrar corrent des de França i des del Marroc. Amb això s’aixequen illes petites, es van unint entre elles i al final es tornen a enganxar totes al mateix compàs. Això és el que estava passant mentre tu miraves un mòbil sense cobertura.

La llum va tornar al llarg de la tarda i de la matinada, i a primera hora del dia 29 estava gairebé tot restablert. L’informe que explica per què va marxar va arribar 326 dies més tard, un divendres de març.