Margen
Tens quatre cartes davant. Cada una porta una lletra per una banda i un número per l'altra, tot i que tu només veus una cara de cada una: E, K, 4 i 7. Algú et diu una regla —"si una carta té una vocal per una cara, té un número parell per l'altra"— i et fa una sola pregunta: quines cartes cal girar, i només aquestes, per saber si la regla és falsa.
Gairebé tothom contesta el mateix: la E i el 4. La E és evident; si per darrere té un número senar, la regla cau. El 4 és el parany. Gira'l i surti el que surti, la regla segueix dreta: si trobes una vocal, la confirmes, i si trobes una consonant, tampoc no passa res, perquè la regla no diu res sobre el que porten darrere les consonants. Girar el 4 no pot canviar res. És feina que es fa per gust.
La carta que gairebé ningú toca és el 7. Si darrere del 7 hi ha una vocal, la regla queda desmentida a l'acte: una vocal amb un número senar. La resposta correcta és E i 7. En els experiments originals l'encertava al voltant d'una de cada deu persones.
El muntatge és de Peter Wason, psicòleg de l'University College de Londres, que el va publicar el 1966 i el va repetir durant anys amb estudiants, professors i lògics professionals. El va anomenar tasca de selecció, i el que mesurava no era la intel·ligència: era cap a on surt a mirar la gent quan vol comprovar alguna cosa. Surt a buscar el que encaixa. Tria les cartes que, si surt bé, li donen la raó, i no les que, si surt malament, l'hi treuen.
Això és el biaix de confirmació, i aquesta és la seva versió de laboratori: no és que rebutgis la prova que et contradiu, és que ni tan sols la vas a buscar. La carta del 7 és damunt la taula, a l'abast, i no la toques.
Ara la part que canvia l'assumpte. El 1982, Richard Griggs i James Cox, de la Universitat de Florida, van muntar la mateixa prova amb una altra roba. Quatre cartes una altra vegada, però ara cada una és una persona asseguda en un bar: per una cara porta el que està bevent i per l'altra la seva edat. La regla és "si algú beu alcohol, té més de dinou anys". Les cartes visibles són: beu cervesa, beu refresc, vint-i-dos anys, setze anys.
Aquesta la resols en tres segons. Cal mirar el de la cervesa i el de setze. Al del refresc t'és igual l'edat, i al de vint-i-dos li és igual el que begui. La majoria dels participants ho van encertar —al voltant de tres de cada quatre—, i és exactament el mateix problema lògic que el de les lletres i els números. L'única cosa que ha canviat és que ara saps què estàs buscant: qui s'està saltant la norma.
Per què passa això encara es discuteix. Una explicació diu que el cervell té entrenament específic per enxampar qui incompleix un tracte, perquè viure en grup ho exigeix. Una altra, més sòbria, diu que no cal res tan exòtic: quan el problema té contingut conegut i una norma amb permisos i obligacions, s'entén de què va la pregunta, i amb les lletres i els números, no. Les dues explicacions coincideixen en el pràctic: el problema abstracte no es resol perquè no saps quin aspecte tindria la prova que t'equivoques.
I aquí hi ha el profit. Quan algú defensa una idea —un company, un titular, tu mateix— gairebé sempre porta la E i el 4: els casos que van sortir bé. Un mètode que va funcionar amb dos clients. Un remei que li va anar de meravella al teu cunyat. Res d'això és mentida, i res d'això val gaire, perquè són cartes que no poden desmentir res.
Així que converteix-ho en una pregunta que es pugui escriure. Abans de tancar la conversa o de comprar el que t'estan venent, agafa un paper i acaba aquesta frase: "sabria que això és fals si veiés ". Si no saps omplir el buit, la idea encara no és una idea, és una simpatia. I si el saps omplir, ves a buscar allò primer, abans que cap cas d'èxit: aquesta és la teva carta del 7.