Un paper de 1648 encara paga interessos cada any

Geert Rouwenhorst, professor de finances a Yale, va viatjar a Amsterdam el setembre de 2015 amb un pergamí de pell de cabra ficat dins d'una carpeta rígida. El va portar a les oficines d'un organisme d'aigües neerlandès, el va posar sobre el taulell i va cobrar els interessos endarrerits: uns 136 euros per dotze anys. El document s'havia emès el 1648, el mateix any que va acabar la guerra dels Vuitanta Anys, i encara paga.

És un bo perpetu: un préstec que no torna mai els diners prestats i que, a canvi, paga un cupó —l'interès anual— mentre existeixi qui el va emetre. No hi ha data de venciment perquè no se'n preveia cap. Mentre la institució segueixi viva, el paper segueix rendint.

El va emetre el Lekdijk Bovendams, un consell d'aigües que s'encarregava d'un tram de dic del riu Lek, al sud d'Utrecht. Els consells d'aigües neerlandesos són administracions locals dedicades exclusivament a evitar que la terra s'inundi: reparen dics, mantenen rescloses i cobren una derrama als propietaris que protegeixen. Aquell any el consell necessitava diners per aixecar uns espigons —murs de pedra perpendiculars a la vora que frenen el corrent i eviten que l'aigua es mengi el dic— a l'altura de Honswijk. En comptes de pujar la derrama de cop, va fer el que feien llavors les administracions petites: demanar prestat als veïns rics i prometre'ls una renda.

El bo va sortir per 1.000 florins carolus, la moneda de compte de l'època, i prometia un 5 % anual. Amb els segles, el tipus es va anar retallant: primer al 3,5 %, després al 2,5 %, que és el que segueix vigent. A preus d'avui això són uns 11,35 euros l'any, menys del que costa el transport fins a la finestreta. L'interès ja no és el negoci; el negoci és que el paper segueixi funcionant.

I funciona perquè el Lekdijk Bovendams no va desaparèixer: es va fusionar. Els consells d'aigües neerlandesos fa dos-cents anys que s'ajunten en unitats més grans, i cada fusió trasllada a l'organisme nou els drets i els deutes del vell. L'hereu actual es diu Hoogheemraadschap De Stichtse Rijnlanden, gestiona l'aigua d'una zona de gairebé mig milió d'habitants i, entre les seves obligacions, té la de pagar aquell cupó a qui es presenti amb el pergamí.

Qui s'hi presenta, des del 2003, és la Universitat de Yale. Aquell any la biblioteca Beinecke, la de llibres rars i manuscrits, va comprar el bo per uns 24.000 euros. No el va comprar com a inversió —a 11 euros l'any caldria esperar més de dos mil anys per recuperar-lo— sinó com a peça d'ensenyament: és un objecte financer de 1648 que encara fa el que prometia. A l'escola de negocis l'utilitzen per explicar als estudiants què vol dir "perpetu" quan no és una metàfora.

El cobrament té el seu propi ritual. Els interessos no s'ingressen sols: cal portar el document físic, perquè el pagament s'anota a mà al revers, un sota l'altre, des del segle XVII. Cada visita afegeix una línia a una llista que va començar sis anys després que Rembrandt acabés La ronda de nit. Per això Rouwenhorst va viatjar en persona el 2015, i per això els 136 euros que va cobrar van costar molt més en bitllets d'avió del que valien.

No és l'únic supervivent. La Borsa de Nova York conserva un altre bo de la mateixa família, emès el 1624 per un consell d'aigües veí, que també es continua pagant; hi va arribar el 1938 com a donació. Són dos papers de tres segles i mig i quatre segles que compleixen encara la promesa exacta que porten escrita.

El que fa estrany el bo de 1648 és la cadena de mans per les quals ha passat: perquè un paper de pell de cabra segueixi funcionant avui va caldre que cap de les desenes d'institucions que el van heretar decidís que allò ja no anava amb ella. El dic segueix allà, l'aigua segueix empenyent i el cupó es paga: 11,35 euros l'any, a la finestreta, amb la data escrita a mà.