Margen
A les deu i disset, el refugi d'Iratxeta tenia gasoil per a dotze dies. A 2.100 metres, la neu va colpejar primer la paret oest amb un soroll baix que va fer vibrar els gots del menjador.
Idoia Bergara, guarda del refugi, va aixecar el cap abans del segon cop. Trenta-nou anys, infermera d'urgències fins al 2019. Va reconèixer l'allau per la durada: no va ser un cruixit ni una ràfega, sinó una pressió sostinguda contra la pedra, com si algú estigués recolzant l'espatlla a l'edifici i no tingués cap pressa.
La porta del vestíbul es va vinclar cap endins. Dos forrellats van saltar i el batent va quedar subjecte per la barra transversal. A la cuina van caure tres cassoles. El llum va parpellejar, va tornar i va tremolar un altre cop. De l'habitació del telèfon va arribar un espetec sec. Idoia va travessar el menjador sense córrer, va baixar la clau general del gas de cuina i va manar a tothom que s'apartés de les finestres del vessant.
Va mirar el rellotge. Deu i divuit. Va començar per les persones. Va anar tocant espatlles, mirant pupil·les i demanant respostes completes, perquè una cella oberta, dues mans adolorides i una respiració ràpida caben senceres darrere d'un estic bé. No va trobar sang ni deformitats. Aitor Sein, disset anys, en pràctiques de guarda aquella temporada, s'havia donat un cop al genoll contra un banc. Hi podia recolzar el pes.
A les deu i vint va comprovar la cuina i l'habitació del generador. Cap olor de combustible, gens d'aigua a terra, cap fusible cremat. Va apagar el generador per sentir l'edifici sense el seu traqueteig. Va revisar les parets del magatzem, les unions del sostre i la porta del darrere. La sortida principal no va cedir ni un centímetre quan va empènyer la barra: la neu premsada li tapava la meitat de baix per fora.
Va pujar al dormitori alt i va obrir una finestra just el necessari. El camí d'accés havia desaparegut sota una llengua compacta de neu i branques. El pal del cable telefònic estava inclinat i s'havia endut els dos fils de coure fora dels seus borns. Idoia va apuntar l'hora i els danys a la seva llibreta de tapes vermelles.
A les deu i vint-i-vuit va encendre la ràdio d'emergència, va estendre l'antena, va donar la seva identificació i va esperar. Del repetidor va arribar una veu partida. Va repetir posició, nombre de persones, estat mèdic i danys fins que de l'altra banda li van confirmar entre talls: avís rebut, accés terrestre tancat, helicòpter impossible mentre continuessin les nevades. La primera finestra de vol quedava a onze o dotze dies.
Havien passat tretze minuts. Idoia va reunir tothom al menjador i va fer el recompte per noms. Txomin Elordi, pastor, puja el correu del club des del 1994. Fani Quiroga, geòloga, havia arribat el dia abans a canviar uns sensors. L'Aitor va contestar després d'ella i va flexionar el genoll per demostrar que aguantava. Mercedes Arriaga, jutgessa de pau jubilada, era al costat de l'estufa. Ramiro Bouzas, muntanyenc i fuster de ribera, continuava dret. Lena Bouzas, muntanyenca i anestesista, germana del Ramiro, es fregava els avantbraços. Casimiro Lete, setanta-un anys, soci del club, l'únic que havia pujat amb llapis propi, va tancar el recompte.
Vuit persones.
—Necessito saber quant combustible tenim —va dir Idoia—. Fins que no ho sàpiga, no s'encén res que no sigui imprescindible.
Va anar amb la Fani al dipòsit. La mirilla lateral marcava dos-cents quaranta litres, dotze garrafes de vint. Idoia ho va comprovar a més amb la vareta, perquè el cop podia haver mogut l'indicador, i la taca de gasoil va quedar a la mateixa alçada. Després va mirar les anotacions de consum: cinc litres per hora amb llum, bombes d'aigua i calefacció.
Van tornar al menjador. Idoia va escriure el compte en un full gran i el va deixar al mig de la taula, on tothom el pogués veure: dos-cents quaranta entre cinc, quaranta-vuit hores de generador. A quatre hores al dia, dotze dies. Dues a trenc d'alba per escalfar l'edifici i moure l'aigua, dues al final de la tarda per cuinar i carregar bateries.
—Quatre hores és molt poc —va dir Mercedes.
—És el que permet arribar al dia dotze amb marge per arrencar —va respondre Idoia—. Si gastem més ara, després no hi ha on comprar-ne.
Lena tenia fred. Se li veia en els dits rígids i en com se subjectava els colzes, i no va demanar que encenguessin res. Idoia li va acostar una manta i Lena la va agafar sense dir res. Després va palpar el genoll de l'Aitor al voltant de la ròtula i va descartar lesió urgent.
Ramiro va assenyalar la porta enterrada.
—Podem sortir per dalt, creuar a Larrondo i baixar avui. Cada hora que esperem, la neu ens tapia una mica més.
Txomin es va inclinar sobre el plànol clavat a la paret.
—Pel corredor de Larrondo no hi baixa ningú. La neu nova s'ha recolzat damunt de la vella i no s'ha agafat. El primer pes que hi entri la deixa anar.
—No l'has vist des de fora.
—He vist quin costat ha rebut l'allau i d'on bufa. Amb això en tinc prou.
—Jo he baixat aquest corredor quatre vegades.
—Al març. I amb la vella assentada. —Txomin va posar el dit al plànol i el va deixar allà—. Avui és un altre corredor.
Ramiro va recolzar les mans a la taula i les va retirar.
—Aquí dins hi ha vuit persones, un amb un genoll i una que ja està tremolant.
—I si te'n vas i t'enterrem, n'hi ha set i una guarda pujant a buscar-te —va dir Txomin.
—No surt ningú —va tallar Idoia—. No tenim ràdio contínua, la ruta normal està coberta i pot caure una segona massa. Quan el vessant deixi de carregar, sortim a mirar. Avui, no.
Durant l'hora següent van treballar amb guants i abrics posats. Ramiro va tallar dos llistons i va apuntalar la porta del vestíbul sense perforar la pedra. Fani va marcar amb llapis tres fissures antigues del magatzem per veure si creixien. Mercedes va comptar cent sis racions completes, menjar per a més dies que el combustible, encara que no gaires més. Aitor va ajuntar les bateries al costat de la ràdio, les carregades a un costat i les gastades a l'altre. Lena va deixar vuit fitxes mèdiques numerades damunt de la farmaciola. Casimiro va demanar un llapis, va comprovar que escrivia i va apuntar a la primera línia l'hora exacta de l'última aturada.
Havia pujat a Iratxeta trenta hiverns. No ho va esmentar.
A les dotze, Idoia va donar per ràdio una actualització breu: recompte, lesions lleus, telèfon tallat, accés cobert, quaranta-vuit hores de generador. Va anotar la resposta i va desar l'aparell amb una bateria posada i una altra de reserva. Després va encendre el generador vint minuts per bombar aigua al dipòsit de dalt, i Casimiro va cronometrar la despesa des del primer gir del motor.
Quan va acabar el bombeig, el menjador es va tornar a refredar de pressa. Idoia va repassar les tasques, va corregir dues xifres de l'inventari i va ficar el full del racionament en una funda de plàstic. Li faltava el comunicat per al club: les persones, amb la seva hora d'arribada, i els danys.
Va treure el llibre de signatures i es va asseure sota l'única làmpada de bateria. Va anar copiant els noms un a un, recolzant la punta del llapis a cada línia per no saltar-se'n cap. En arribar a baix va tornar a dalt i els va comptar un altre cop, tocant línia per línia.
Al llibre hi havia nou signatures amb la data d'avui. Al menjador hi havia vuit persones.