Noranta-sis ruscs i onze sense una gota de mel

Els noranta-sis ruscs eren al vessant nord de Sorbeda, en quatre fileres de vint-i-quatre, i a l'Elsa Trigo li quedaven divuit dies per decidir què en feia. El camió de la transhumància hi pujava el dia 30.

Hi va arribar a les set del matí amb el granota posat i el fumador carregat de pinyes verdes. No havia vist mai aquell abellar. El seu oncle Ovidio Trigo, germà del seu pare, havia mort al febrer en un hospital de Ponferrada, i ella se'n va assabentar per una carta del notari que començava amb «estimada hereva» i seguia amb una llista de béns on els ruscs ocupaven una sola ratlla: noranta-sis ruscs Langstroth, assentament de Sorbeda, en producció.

En producció. Això hi deia.

—Jo tinc clau del portell, però d'abelles no en sé res —va dir l'Amaro Cid, el veterinari de la comarca, un home de seixanta anys amb les botes plenes de fang sec—. El seu oncle no deixava que s'hi acostés ningú, aquí dalt. Ni jo.

L'Elsa va encendre el fumador i va començar per la primera filera. Va obrir el número u. Quadres plens, abelles mansues, la reina marcada amb el blau de l'any que li tocava. Va obrir el dos, el tres, el quatre. Mel operculada fins a la vora, el pes just, la colònia forta i sense rastre de varroa, l'àcar que arruïna un abellar en dues temporades. Al setè ja anava de pressa, amb aquella alegria babaua de trobar-se una feina ben feta per algú que no vas arribar a conèixer.

—Estan millor que els meus —va dir—. Aquest home en sabia.

L'Amaro no va contestar. S'havia quedat dues passes enrere, amb les mans a les butxaques, mirant la quarta filera.

L'Elsa va continuar. El vuit, el nou, el deu. A l'onze va trobar un tros de bresca d'abellot que caldria retallar, i ho va apuntar a la llibreta amb el llapis que duia darrere l'orella, com el seu pare. Anava per la meitat de la segona filera quan va notar la primera cosa estranya: el dotze no tenia trànsit. Un matí d'agost, a dos quarts de deu, un rusc en producció té una filera de pecorejadores entrant i sortint per l'entrada com un aeroport petit. El dotze estava quiet.

—Aquest s'ha quedat sense reina —va dir, més per a ella que per al veterinari.

Va aixecar la teulada. No va brunzir res. Va retirar l'entretapa i es va quedar amb ell a la mà més estona de la necessària.

A dins no hi havia quadres.

Al buit on havien de ser els deu quadres de la cambra de cria hi havia una caixa de fusta clara, encaixada al mil·límetre, ocupant tot el volum del rusc. No era una caixa improvisada: algú l'havia feta a mida, amb els cantons acoblats a cua d'oreneta i els junts segellats amb cera d'opercle, la mateixa cera blanca amb què les abelles tapen la mel. Estava neta. No tenia pols, ni teranyines, ni el vernís de pròpolis que ho cobreix tot dins d'un rusc viu.

L'Elsa la va treure amb totes dues mans. Pesava poc, dos quilos i mig com a molt, i en moure-la va sonar per dins com sona un sac d'arròs.

—Amaro.

El veterinari va trigar a acostar-s'hi. Quan ho va fer, no va mirar la caixa: va mirar la filera.

A la tapa, gravats a foc, hi havia dos números separats per una barra.

1 / 11

L'Elsa va deixar la caixa a l'herba i va anar rusc per rusc per la segona i la tercera filera, aixecant teulades, sense ni fumar, comptant. El quinze estava quiet. El vint-i-tres. El trenta-un. Tots els que no brunzien tenien a dins la mateixa caixa de fusta clara segellada amb cera, i tots duien el seu número gravat a la tapa: 2 / 11, 3 / 11, 4 / 11. Quan va acabar la tercera filera tenia les onze localitzades i anotades a la llibreta, amb la posició exacta de cadascuna, i les mans tacades de cera vella.

Es va asseure a terra, d'esquena a l'abellar, i va mirar la caixa número 1 que seguia a l'herba.

—Vostè sabia que hi eren —va dir.

—Jo sabia que hi havia onze ruscs que el seu oncle no deixava tocar a ningú —va contestar l'Amaro Cid—. El de les caixes no ho he vist mai.

L'Elsa va treure la navalla de la butxaca del granota. La cera d'opercle cedeix sense soroll, com una espelma tèbia; es talla d'una sola passada i no es trenca. Va passar la fulla pels quatre junts, va girar la caixa i va aixecar la tapa.

A dins no hi havia papers, ni diners, ni res del que s'havia imaginat en els quatre segons que va trigar a obrir-la.

Hi havia llavors. Centenars de llavors petites, marrons i seques, i a sobre, doblegada en quatre, una etiqueta de cartró de les de viver, escrita a llapis amb una lletra gran i quadrada, la mateixa lletra de la llibreta que l'Elsa acabaria trobant dos dies després.

L'etiqueta deia un nom i un any: *Perer d'hivern de Sorbeda. 1994.*