MargenEm van contractar per traduir unes tauletes d'una llengua morta fa quatre mil anys. No la parlava ningú des d'abans de Roma. Treballava sol, de nit, amb guants i lupa, avançant una línia per dia.
Eren textos administratius: collites, deutes, llistes de gra. El de sempre. Fins a la tauleta catorze.
«Al qui llegeix: sabem que hi ets.»
Ho vaig atribuir a una fórmula ritual. Vaig continuar. La quinze em corregia la feina: «La paraula que ahir vas traduir com a 'collita' significa 'espera'.» La setze era més curta: «Se'ns acaba l'argila. Contesta.»
Aquella nit, rient-me de mi mateix, vaig escriure en un paper: «Qui sou?», i el vaig deixar sobre les tauletes abans d'apagar el llum.
Al matí, el paper seguia intacte. Quin alleujament, quin ridícul em vaig sentir.
Fins que vaig arribar a la tauleta disset, catalogada fa un segle, fotografiada el 1923, exposada en tres museus.
«Som els traductors —deia—. També crèiem estar traduint.»