Margen
—Un quaranta-u l’esquerre i un quaranta-quatre el dret.
—M’ho repeteix?
—Quaranta-u l’esquerre. Quaranta-quatre el dret.
—Des de quan?
—Des del setanta-vuit. Em va caure a sobre mitja jàssera, la biga grossa, a l’obra de l’institut, i el peu dret no va tornar a entrar al seu número.
—I vostè és...
—Prudencio Carriedo. Paleta, jubilat des del catorze.
—Benilde Lasheras. Aquesta sabateria és meva des del 2003.
—Ho sé. Abans era del seu pare.
—Era del meu oncle. Miri, Prudencio, jo no puc trencar un parell.
—Això m’han dit a quatre llocs.
—I no és per antipatia. Un parell trencat es queda allà per sempre: a mi em sobren llavors un quaranta-u dret i un quaranta-quatre esquerre que no serveixen a ningú.
—A algú li serviran.
—A algú que tingui els peus just al contrari que vostè. I algú així no entra cada dia.
—Comprar dos parells és el que faig sempre. Em poso el quaranta-u d’un, el quaranta-quatre de l’altre i els dos que sobren els llenço.
—Els llença?
—Els llenço. Què vol que faci?
—Quants parells gasta a l’any?
—Un. Dos quan era a l’obra.
—Segui aquí, al tamboret.
—No cal que...
—Segui, que jo m’ajupo malament. Veu aquella llibreta de dalt, la grossa, la de les gomes?
—La veig.
—Allà dins hi ha cada parell que se m’ha descabalat en vint-i-tres anys, apuntat per model i per forma, que és el motlle del peu. Seixanta-una sabates soltes.
—Seixanta-una.
—Les que es queden soles quan a un parell li passa alguna cosa. Una sola que es crema a l’aparador amb el sol d’agost, un client que se’n emporta una a provar i no torna. Les tinc penjades pels cordons al magatzem del fons, per anys, perquè una o dues vegades l’any entra algú amb un peu i mig i la meitat de les vegades la tinc.
—I avui la té?
—Esperi i no s’aixequi.
—...
—Aquí. Quaranta-u esquerre i quaranta-quatre dret, mateix model i mateixa forma. El dret és marró i l’esquerre és marró una mica més fosc.
—Quant més fosc?
—El just perquè ho vegi vostè i no ho vegi ningú més. Els falten les dues tapes, els tacs del tacó, i una sola s’ha d’enganxar: això li ho faig jo aquesta tarda.
—Benilde.
—Un parell. Li cobro un parell.
—I els dos que sobren?
—Avui no en sobra cap. Miri la línia de dalt de la llibreta.
—...
—Llegeixi-la en veu alta, que jo ja me la sé.
—Teodoro Alcaine. Molí d’oli. Quaranta-quatre l’esquerre, quaranta-u el dret. Nou anys.
—Li cobro un parell, Prudencio.
—Benilde, en Teodoro i jo seiem junts a la barra tots els diumenges.
—Ja ho sé.