La Luzdivina guanya el plet i el col·legi ja l’han tirat a terra

Ho explico jo perquè el dilluns tretze, a les set del matí, jo era el que sobrava i encara no ho sabia.

Em dic Nicanor Pelayo, tinc trenta-un anys i soc el conserge del col·legi Fuente Grande: dos-cents dotze nens, dues plantes i un pati amb una rampa que es gela. La meva feina comença a les set: obro la reixa, encenc la calefacció, apujo les persianes del menjador i trec el gel de la rampa amb sal grossa, perquè a les nou hi pugen els de tres anys agafats de la mà.

Aquell matí, quan vaig arribar amb la bici, hi havia una dona esperant a la reixa. Duia una bossa d’esport, un termo i una bata blava doblegada damunt del braç, de les de treballar, amb un nom brodat a la butxaca.

—Bon dia. Obre vostè?

—Obro jo.

—Luzdivina Quintanilla. Conserge del col·legi de Valdenoceda.

—Valdenoceda ja no hi és —li vaig dir.

—Ho sé. Ahir vaig passar pel solar.

El col·legi de Valdenoceda el van tirar a l’agost. Era un edifici del 1964 amb seixanta-vuit nens i quatre aules, i el que hi ha ara és un solar amb una tanca metàl·lica, un cartell de l’obra i un munt de grava on hi havia el pati. Els seixanta-vuit nens els van portar aquí, a Fuente Grande, que és a quatre quilòmetres per la carretera de la presa. Per això en tinc dos-cents dotze i no cent quaranta-quatre.

—Doncs, a què ve?

—A treballar.

Va deixar el termo al taulell de l’entrada, al costat del llibre de visites, i va posar dues tasses de pisa de cap per avall, una a cada banda.

—I això?

—Jo sempre he portat dues tasses —va dir—. Una per a qui obre amb mi.

A Luzdivina Quintanilla la van acomiadar el març de fa dos anys per una cosa que no he d’explicar jo, perquè ja la va explicar un jutjat i la va explicar sencera: l’acomiadament era nul. La sentència va sortir al desembre. Readmissió al seu lloc de treball, els salaris dels vint-i-dos mesos i l’obligació de presentar-se el primer dia laborable següent a la notificació.

La notificació li va arribar el divendres a les dues de la tarda.

—M’he llegit el paper quatre vegades —em va dir, mentre jo obria la caixa dels fusibles—. Hi diu el col·legi. No hi diu l’ajuntament, no hi diu el municipi i no hi diu la plaça. Hi diu el col·legi.

—I el col·legi no existeix.

—El col·legi existeix on siguin els nens. I els nens són aquí.

Ho va dir sense aixecar la veu i sense mirar-me, mirant el passadís, i jo em vaig recordar que aquell passadís l’havia pintat jo a l’agost perquè hi cabessin els de Valdenoceda.

L’Araceli Villacampa, la directora, va arribar a les set i quaranta, que és mitja hora abans del que li toca, i vaig saber que venia per això perquè duia el cotxe aparcat a la vorera i no a la plaça.

—Bon dia, Luzdivina.

—Bon dia, Araceli.

L’Araceli ens va fer passar al despatx i no es va asseure a la seva cadira, es va asseure a la dels pares, que és una cosa que fa quan el que ha de dir no li agrada.

—He tingut tot el cap de setmana per mirar-ho i no he trobat la sortida. Us ho explico com està, que és l’única cosa que sé fer.

I ens ho va explicar com estava.

L’ajuntament va recórrer l’acomiadament dues vegades i el va defensar vint mesos, amb un advocat contractat, l’Olegario Rebollo, que va presentar l’últim escrit al novembre. El tancament de Valdenoceda el va decidir el mateix ple que pagava el plet, el març de l’any passat, amb els mateixos regidors a la mateixa sala, dos punts més avall de l’ordre del dia. L’Olegario Rebollo va signar l’escrit del novembre sense haver mirat aquell punt. Quan li va arribar la notificació, el lloc feia cinc mesos que era grava.

—I doncs? —vaig dir jo.

—Doncs hi ha una plaça de conserge per a dos-cents dotze nens, i la plaça és la teva. I hi ha una sentència ferma que diu que és la seva.

—Jo soc interí —vaig dir.

—Tu ets interí i ella té una sentència. Si jo demà et faig anar a casa, el que passa és que a tu t’acomiaden sense motiu i comences un altre plet com el d’ella, amb el mateix advocat al davant. I si no l’assec a ella, qui incompleix una sentència és l’ajuntament, un altre cop.

La Luzdivina no havia dit res des que vam entrar. Tenia la bata damunt dels genolls, doblegada igual que a la reixa.

—Araceli, jo no he vingut a treure-li la feina a ningú.

—Ho sé.

—Jo he vingut perquè si avui no vinc, perdo la sentència. Ho diu el paper. Primer dia laborable.

—Ho sé, Luzdivina. I si véns, ell es queda sense la nòmina d’aquest mes. Això també ho diu, tot i que no estigui escrit enlloc.

I allà ens vam quedar els tres, al despatx, amb una hora perquè arribés l’autobús de Valdenoceda.

Jo tinc una filla de tres anys que va a l’aula de la planta baixa d’aquest mateix col·legi, a quaranta metres d’on érem asseguts. Pago sis-cents deu euros al mes per un pis a la carretera. Vaig entrar aquí l’agost de l’any passat, amb contracte i amb nòmina, i era la primera vegada que em passava: abans vaig estar sis anys en campanyes, dos mesos aquí, tres mesos allà. Quan l’Araceli va dir «la plaça és la teva», jo vaig saber exactament quants diners hi havia en aquella frase, i no vaig pensar en la Luzdivina ni mig segon. Vaig pensar en la nòmina.

Després ella va obrir el termo.

El va obrir sense demanar permís, al mig de la reunió, perquè portava des de dos quarts de set de peu i perquè és el que fa una conserge a les vuit menys deu. I l’olor d’aquell cafè em va col·locar la memòria sencera de cop, en ordre i sense avisar.

La meva mare es diu Fidela i va netejar el col·legi de Valdenoceda des del 2001 fins que es va operar del maluc, el 2016. Entrava a dos quarts i deu de set, i jo hi anava amb ella des dels set anys fins als onze perquè no hi havia amb qui deixar-me, i m’asseia al primer pupitre del passadís amb un quadern fins que obrien.

A dos quarts i deu de set ja hi havia llum a la consergeria i hi havia cafè. Mai no vaig preguntar qui el feia. La meva mare deia «la conserge», i la conserge era una senyora que em treia l’abric mullat al passadís i el posava damunt del radiador perquè a les nou fos sec, i que tenia un termo amb dues tasses perquè la meva mare no es portava tassa de casa.

—Vostè li treia l’abric a un marrec al passadís —vaig dir.

La Luzdivina va deixar de servir.

—Jo he tret l’abric a molts marrecs en aquell passadís.

—A mi. Jo soc el fill de la Fidela Pelayo, la que netejava.

Es va quedar amb el termo a la mà i el va deixar damunt de la taula de l’Araceli sense deixar-lo anar del tot.

—Tu eres el del quadern.

—Jo era el del quadern.

Jo continuava tenint una filla de tres anys i sis-cents deu euros de lloguer. El que va canviar és que vaig deixar de poder pensar-ho com un problema meu, i això, a les vuit menys quart d’un dilluns, és un canvi enorme i molt incòmode.

—Araceli —vaig dir—. Es pot partir?

L’Araceli va aixecar el cap.

—Partir què?

—La plaça. Mitja jornada ella i mitja jornada jo.

—Es podria. És l’única cosa que es pot fer sense que ningú incompleixi res. —Ho va dir a poc a poc, perquè ho havia pensat el diumenge i no s’havia atrevit a proposar-ho—. Però és mitja nòmina per a cadascú i ho heu d’acceptar tots dos per escrit, avui, abans de les nou. I us ho he de dir clar: és el menys dolent dels arranjaments que hi caben. A tu et treu la meitat del sou i a ella li treu mitja sentència.

—Jo obro —va dir ella—. Que a mi això de dos quarts de set ja ho tinc fet.

—I jo tanco —vaig dir—. Que jo he de recollir la nena a les cinc.

L’Araceli ens va mirar tots dos i llavors sí que es va aixecar i es va posar a la seva cadira, que és des d’on se signa.

A les nou menys deu va arribar l’autobús de Valdenoceda amb els seixanta-vuit. La Luzdivina es va posar la bata al passadís, es va cordar els tres botons i va sortir a la rampa a tirar la sal abans que jo agafés el sac.

A les nou en punt, amb els nens ja a dins, es va eixugar les mans a la bata i es va quedar mirant la reixa.

—Demà la rampa la tiro jo —va dir—. Tu no matinis, que a les cinc has de ser a la porta de la teva filla.