Li reclamen 14.800 euros per vint-i-tres dies d'hospital

4 de novembre. La carta va arribar amb la capçalera de la conselleria i un número d'expedient de dotze xifres: 14.800,32 euros a tornar. A dalt deia «expedient de reintegrament». La vaig llegir tres vegades dreta al portal abans d'entendre que els diners que em reclamen són exactament els mateixos diners que em van pagar, i que me'ls reclamen pels dies que la meva mare va passar ingressada.

Vint-i-tres dies. Del 2 al 24 d'agost de l'any passat. Planta quarta, habitació 412, llit de la finestra.

5 de novembre. He baixat al centre de salut i m'ha atès en Sixto Berdún, el treballador social, que fa vuit anys que em signa informes. M'ha explicat la lògica de l'assumpte amb una franquesa que li agraeixo. La prestació que cobro, tres-cents vuit euros amb trenta-quatre al mes, és per a qui cuida d'un familiar a casa seva. L'administració entén que, si la meva mare és a l'hospital, qui la cuida és l'hospital. Vint-i-tres dies ingressada són vint-i-tres dies sense cuidadora a casa.

Li he dit que jo aquelles nits hi vaig dormir, a la 412. M'ha dit que ho sap, que ho va veure, que em va pujar un cafè el dia dotze. I després m'ha dit la frase que descriu millor que cap altra el lloc on estic: «Jo puc posar per escrit que hi eres. El que no puc és posar que això serveixi.»

7 de novembre. He anat a la unitat de valoració amb la carpeta. La instructora de l'expedient es diu l'Elvira Narbona i no té cap gana d'arruïnar-me; té ganes de tancar bé un expedient, que és una altra cosa i de vegades és pitjor.

M'ha explicat dos punts. El primer m'ha enfonsat. No em reclamen els vint-i-tres dies: em reclamen els quatre anys. El conveni exigeix cura continuada, i l'administració sosté que aquells vint-i-tres dies van trencar la continuïtat; trencat el requisit, el cobrat des del principi queda indegut. Tres-cents vuit amb trenta-quatre per quaranta-vuit mesos són catorze mil vuit-cents euros amb trenta-dos cèntims. El compte el va fer un programa i és correcte.

El segon punt és una porta. Existeix una excepció: l'hospitalització de la persona dependent no interromp la continuïtat si es va comunicar a l'administració. Tinc fins al 28 de novembre per al·legar.

9 de novembre. He passat el dia amb les caixes. La meva mare, Obdulia Zurita, vuitanta-sis anys, va ser bugadera d'hotel trenta-un anys, dels de llençol a mà i planxa de nou quilos, i té les mans d'haver-ho estat: els dits no tanquen del tot. Quan li preguntes per aquella feina diu que l'hotel era bo perquè donaven esmorzar. Aquesta tarda, mentre li tallava les ungles, m'ha preguntat si ens quedaríem sense la paga. Li he dit que no. No sé per què l'hi he dit.

Jo vaig ser cosidora de taller fins als cinquanta-quatre. D'allò em queda una manera de mirar els papers: abans de cosir, s'embasta. Abans de contestar a la conselleria, cal saber quina peça va damunt de quina.

12 de novembre. Victòria petita. A admissions de l'hospital m'han donat la fulla d'acompanyant de l'agost. Vint-i-tres nits, amb el meu nom i el meu document d'identitat escrits per la infermera de cada torn, i en tres d'elles una lletra que no és la meva perquè jo dormia i va signar la supervisora. Hi és tot. Existeix per escrit que jo vaig passar allà aquelles nits.

13 de novembre. No serveix de res i ja sé per què. He tornat a llegir l'excepció amb calma. No demana demostrar que el familiar va ser a l'hospital. Demana que l'hospitalització es comuniqués a l'administració en el termini de trenta dies. L'agost de l'any passat jo no vaig comunicar res. Era a la 412.

He trucat a en Sixto i l'hi he dit amb la veu que em surt quan no vull plorar per telèfon. M'ha demanat vint-i-quatre hores.

15 de novembre. He fet el compte que feia dos dies que evitava. A la llibreta tinc dos mil cent euros. L'Elvira em va explicar que la devolució es pot fraccionar en divuit mesos: són vuit-cents vint-i-dos euros amb vint-i-quatre al mes, contra una paga de tres-cents vuit amb trenta-quatre. No surt ni deixant de menjar.

El que surt és el pis de la meva mare a Tordehúmedo, quatre finestres podrides i un teulat que encara aguanta, que un home d'Àvila es va oferir a taxar el març. Aquesta nit he obert la carpeta de les escriptures i l'he tornada a tancar sense treure'n res.

La meva mare ha preguntat dues vegades per la paga. Li he contestat dues vegades que no passa res.

17 de novembre. Sixto ha tardat quatre dies en lloc d'un i ha tornat amb alguna cosa. La comunicació sí que es va fer. No la vaig fer jo: la va fer la unitat de treball social del mateix hospital el 5 d'agost, com fa sempre amb els ingressos de persones amb grau reconegut. Hi ha registre de sortida i hi ha número.

Doncs, li he preguntat, per què no és al meu expedient?

Perquè no va entrar al meu expedient. Va entrar en un altre.

19 de novembre. Confirmat aquest matí al mostrador, i van tardar dos minuts a veure-ho quan per fi van mirar tots dos alhora. La meva mare existeix dues vegades. Té dos números d'història clínica: un de quan el poble depenia de l'àrea de salut antiga i un altre de després de la reorganització del 2011. El mateix nom, la mateixa data de naixement, el mateix document, dues carpetes.

Com es duplica una persona cap en tres frases i és més ximple del que sembla. El 2011, en unir les àrees, els pacients es van bolcar d'un sistema a l'altre creuant-los pel número del document d'identitat. A la fitxa vella de la meva mare aquell número tenia un dígit mal escrit des del 1974. El programa no va reconèixer la mateixa dona i li va obrir carpeta nova.

Així que des de fa quinze anys hi ha dues Obdulia Zurita amb la mateixa data de naixement: una cobra i l'altra es posa malalta.

La prestació penja d'un número. La comunicació de l'hospital va entrar per l'altre. Elvira Narbona no va veure mai aquella comunicació perquè, des de la seva pantalla, no existeix: és en una dona que té el nom de la meva mare i no és la meva mare.

21 de novembre. He escrit l'al·legació com es munta un patró. Trenta-nou documents numerats, cada un amb la seva etiqueta, i un índex al davant que explica en sis línies el que vaig tardar dues setmanes a entendre: que el requisit que m'acusen d'incomplir el va complir l'hospital dins del termini, i que el paper es va perdre dins de la mateixa administració perquè l'administració té la meva mare duplicada.

La meva mare m'ha preguntat si això ho arregla algú. Li he dit que el dels diners sí.

24 de novembre. Lliurat al registre a les onze i vint. Quaranta-una pàgines. La funcionària del registre m'ha posat el segell a la meva còpia i m'ha dit, sense aixecar el cap, que em guardi aquesta còpia millor que l'original.

26 de novembre. Res.

27 de novembre. Ha trucat Elvira Narbona a les nou i deu. Diu que la comunicació del 5 d'agost és vàlida i que l'excepció s'aplica: la continuïtat no es va trencar i els quatre anys estan bé cobrats. Però l'excepció corre des de la data de la comunicació, i la meva mare va ingressar el dia 2. Queden fora tres dies: 2, 3 i 4 d'agost.

Li he preguntat quant són tres dies.

28 de novembre. La resolució va entrar aquesta tarda amb la mateixa capçalera. On abans deia catorze mil vuit-cents euros amb trenta-dos cèntims ara diu trenta euros amb vuitanta-tres cèntims. Deu euros i vint-i-set cèntims i escaig per dia, tres dies, arrodonit a la baixa a favor de la interessada.

Els he pagat amb el mòbil, dreta a la cuina, abans que se'm refredés el cafè. Després he pujat a explicar-l'hi a la meva mare i s'ha posat a riure, que és una cosa que fa poc.

I l'últim que va dir l'Elvira Narbona al telèfon, abans de penjar, l'escric tal qual: «L'expedient queda en trenta euros amb vuitanta-tres. I la seva mare la fusiono jo demà en un formulari de vuit caselles, que és el que costava des del principi.»