Margen
T'ho van dir a la vora de la piscina, amb l'entrepà encara a la mà: dues hores sense ficar-te. En algunes cases eren noranta minuts, en altres tres hores i en altres fins que et tornés el color a la cara. Ningú no et va explicar d'on sortia la xifra, i la xifra no va sortir de cap hospital.
El primer rastre és en un manual escolta del 1908, i les dues hores que has heretat tu les va fixar la nedadora australiana Annette Kellerman al seu llibre How to Swim, del 1918.
Quan algú es va posar per fi a buscar els casos, no hi eren. El 2011 el consell assessor científic de la Creu Roja nord-americana va revisar l'evidència disponible sobre nedar després de menjar, no va trobar res que relacionés el fet d'haver menjat amb l'ofegament i va classificar la recomanació com a mite. La Societat Espanyola de Medicina d'Urgències i Emergències ho subscriu. El «tall de digestió», tal com el conta la gent, no existeix.
La teoria popular té una lògica aparent, i això és el que l'ha mantinguda viva cent anys. Quan menges, part de la sang es redistribueix cap a l'aparell digestiu; si els músculs es queden sense reg, diu el raonament, et ve una rampa i t'enfonses. El problema és l'escala. La redistribució existeix i és modesta, i no deixa els braços sense oxigen. Les rampes que de debò pateixen els nedadors apareixen per fatiga, per fred o per portar hores sense beure, mai pel bistec. Si menjar impedís nedar, cap nedador de fons no podria tastar res en una travessia de tres hores, i tots mengen durant la travessia.
La hidrocució, també anomenada síndrome d'immersió, sí que existeix. És un reflex. Quan la pell passa de cop de molta calor a bastant fred, el sistema nerviós reacciona en bloc. Els vasos de la superfície es tanquen, la tensió puja, el cor pot desbocar-se i en els casos greus s'atura. Apareix també una inspiració involuntària, i si aquesta inspiració t'enxampa amb la cara dins de l'aigua, empasses. La resta és un ofegament corrent, amb una particularitat que convé saber: comença dins del primer mig minut, abans que t'hagis acostumat a l'aigua.
El que decideix és la diferència de temperatura i la brusquedat amb què la travesses. Els avisos de prevenció parlen de salts de més de cinc graus entre la pell i l'aigua. El risc puja quan l'aigua és clarament per sota de la temperatura de la teva pell, quan portes una bona estona al sol i quan entres d'una capbussada. Un àpat copiós i l'alcohol empitjoren la fotografia, però com a acompanyants. El rellotge del menjar tant se val.
Així que la regla útil no és «espera dues hores». És aquesta, i val igual a les vuit del matí que a les cinc de la tarda:
Fica-t'hi per parts i en aquest ordre: peus, canells, clatell i pit. Al clatell i als canells la sang passa molt a prop de la pell, de manera que mullar-los primer avisa el cos del que ve.
No et llancis de cap ni de salt després d'una estona estirat al sol, encara que l'aigua et sembli temperada al peu. El que nota el peu no informa del cop que rebrà el tors.
Si portes molta estona al sol, passa't primer per la dutxa o seu cinc minuts a l'ombra. El que abaixes amb això són els graus de diferència, que és el que et pot tombar.
Amb criatures, tant se val quan van menjar. El que compta és que hi hagi un adult mirant l'aigua i no el mòbil.
Si has begut alcohol, el teu problema ja no és la temperatura.
I el senyal d'alarma, perquè el sàpigues reconèixer: si en entrar notes un rodament de cap sobtat, brunzit a les orelles, formigueig als braços o un fred que et puja de cop, surt. No esperis a veure si passa. Surt de l'aigua, seu i espera que se te'n vagi.
Així que l'entrepà te'l pots menjar quan vulguis. El que has de fer és l'altra cosa: mulla't el clatell i els canells, entra pels peus i triga mig minut a ficar-hi el pit.