Islàndia va legalitzar el vodka el 1935 i la cervesa el 1989

L'1 de març de 1989 Islàndia va legalitzar la cervesa, i des d'aleshores aquell dia s'hi celebra amb nom propi: Bjórdagurinn, el dia de la cervesa. La festa té motiu. Fins a aquella data, un islandès podia entrar a la botiga estatal de licors i sortir-ne amb una ampolla de vodka, però no amb un pack de cerveses.

La llei seca islandesa va arrencar el 1915 i al principi va ser el que un espera d'una llei seca: prohibit tot. L'estrany va arribar després, perquè no es va aixecar de cop, sinó a trossos, i cap dels trossos no el va decidir un metge.

1. El primer tros el va obrir Espanya. Islàndia vivia del bacallà i Espanya era un dels seus grans compradors. A començaments dels anys vint, els exportadors espanyols de vi van pressionar el seu govern i l'argument que va arribar a Reykjavík va ser senzill: si Islàndia no compra vi espanyol, Espanya no compra peix islandès. A començaments d'aquella dècada el vi va tornar a ser legal a l'illa. El va legalitzar el comerç.

2. El segon tros el va obrir una votació. El 1933 els islandesos van anar a un referèndum sobre els licors i van guanyar els partidaris d'aixecar la prohibició. El 1935 es van legalitzar els destil·lats: ginebra, vodka, aiguardent, tot el que passés per la botiga de l'Estat.

3. I la cervesa va quedar fora. Concretament, tota cervesa de més de 2,25 graus. Allò no ho va oblidar ningú. Va ser el preu que es va haver de pagar per treure endavant la votació del 1935. Les associacions abstèmies tenien pes al Parlament, sobretot entre els diputats rurals, i el seu argument era d'aritmètica domèstica: la cervesa és barata, i el que és barat es beu més. També van dir que els adolescents caurien abans en una cervesa que en un got d'aiguardent.

Així que durant cinquanta-quatre anys, del 1935 al 1989, Islàndia va tenir una de les legislacions més rares d'Europa: el fort, legal; el fluix, prohibit. Qui volia beure comprava vodka, que és el que hi havia. Als bars es va arribar a servir cervesa sense alcohol barrejada amb un raig de licor, per reconstruir per aproximació la beguda que l'Estat no deixava vendre.

L'aixecament final tampoc no el va signar la ciència. Entre el 1935 i el 1988 el Parlament va tombar més de vint intents de derogació, gairebé sempre amb el mateix argument sanitari: la cervesa és barata, el que és barat es beu més, i els joves hi caurien abans. El que va acabar movent la votació del maig del 1988 va ser una altra cosa: al duty free de l'aeroport sí que se'n podia comprar, de manera que la prohibició regia per a uns islandesos i no per a uns altres.

El compte final és el que convé recordar. L'Althingi, el Parlament islandès, va votar la derogació el maig del 1988, i la cervesa va arribar a les botigues l'1 de març del 1989: setanta-quatre anys després del començament de la llei seca i cinquanta-quatre després del vodka. A la botiga estatal islandesa, ordenada de menor a major graduació, el producte que més va trigar a arribar al prestatge era el primer de la fila.