El 1972 França va rebre urani que ja havia funcionat

El juny de 1972, a la planta de Pierrelatte, a la vall francesa del Roine, un tècnic del laboratori de control va mesurar un flascó d'hexafluorur d'urani —el gas amb què es prepara el combustible nuclear— i li va sortir 0,717 % d'urani 235 on havia de sortir 0,720 %. Tres mil·lèsimes de punt: trenta àtoms de cada milió. Tres mesos després, França acceptava l'única explicació compatible amb aquella mancança: aquell urani venia d'un jaciment del Gabon que havia funcionat com a reactor nuclear pel seu compte, fa 1.700 milions d'anys i durant centenars de milers d'anys.

El 0,720 % és una de les xifres més tossudes que hi ha. L'urani 235, l'isòtop que es parteix i deixa anar energia, és en aquesta proporció exacta al granit de Galícia, a la sorra del Sàhara i a les pedres que l'Apollo 11 va portar de la Lluna. Per això la mesura serveix de patró: quan un flascó se'n desvia, el normal és que l'aparell estigui malament.

L'aparell estava bé. Van repetir la mesura amb un altre espectròmetre i va sortir el mateix. Van seguir el lot enrere, de bidó en bidó, fins al jaciment d'Oklo, al sud-est del Gabon, dins de la mateixa concessió minera que Mounana, la mina que va tancar esgotada el 1999. Allà hi havia vetes amb 0,44 % d'urani 235, i en algun punt encara menys. Faltava urani fissible, i en faltava molt.

El setembre el va presentar el físic Francis Perrin davant de l'Acadèmia de Ciències francesa, i el que sostenia el seu informe no era l'urani que havia desaparegut, que admet coartades químiques, sinó el que n'ocupava el lloc. A Oklo van aparèixer neodimi i ruteni amb una barreja d'isòtops que no es dóna en cap mineral de la Terra i que sí que es dóna, exacta, en el residu d'un combustible gastat. Aquests dos elements són la cendra de la fissió, i hi eren.

El motiu és l'aritmètica de les vides mitjanes. L'urani 235 es desintegra amb una vida mitjana de 704 milions d'anys; l'urani 238, el seu germà majoritari, en triga 4.470 milions. El fissible es gasta sis vegades més de pressa. Fa 1.700 milions d'anys, l'urani natural de tot el planeta no estava al 0,7 %, sinó a prop del 3 %, que és més o menys l'enriquiment que porta avui una central nuclear comercial. Faltava l'aigua, res més.

L'aigua és la peça que converteix un filó en una màquina. Un neutró acabat de sortir d'un àtom partit va massa de pressa per partir el següent: cal frenar-lo, i això ho fa bé l'hidrogen de l'aigua. A Oklo, l'aigua subterrània amarava la sorrenca, moderava els neutrons i la reacció arrencava sola. Aleshores la calor bullia l'aigua, el moderador se n'anava en vapor i la reacció s'aturava. La roca es refredava, l'aigua tornava a entrar i començava un altre cop.

El 2004, Alex Meshik i el seu equip de la Universitat de Washington a Saint Louis van mesurar el xenó atrapat als grans d'aquella roca i van calcular el cicle: uns 30 minuts encès i unes dues hores i mitja apagat, durant centenars de milers d'anys. La potència mitjana sortia a l'entorn de 100 quilowatts, el que gasten cinquanta radiadors elèctrics alhora.

S'han trobat setze zones de reacció a la conca de Franceville: a Oklo, a Okélobondo i a Bangombé. I hi ha un detall que les va fer útils. La de Bangombé és a dotze metres de la superfície, gairebé exposada, i els seus productes de fissió —el plutoni inclòs, que es va desintegrar allà mateix— continuen dins de la roca on es van fabricar. No es van moure en 1.700 milions d'anys. Per això l'Organisme Internacional de l'Energia Atòmica estudia Oklo com l'únic assaig llarg que existeix d'un cementiri de residus nuclears: l'experiment ja s'ha fet, va durar mil vegades més que qualsevol pressupost i les mostres estan numerades.