Margen
Abans: la Izaskun Larrauri va acceptar avalar amb el seu pis els 9.400 euros de la solera nova. En Celso té set col·legis i la inspecció és dijous 28.
A les set menys cinc del dissabte vint-i-tres, amb el set de guix encara al cantell de la paret, al costat del buit de la llenya, i cinc dies d'obra per endavant, el camió de Refractarios Ordoiz va entrar marxa enrere al pati de l'obrador. Portava vint-i-dos maons refractaris en dos palets —la ironia no se li va escapar al Celso i no va dir res—, quatre sacs de morter refractari, una càmera d'inspecció de vuit metres i un aspirador industrial.
Els diners havien arribat el dia abans. La Izaskun Larrauri, administrativa de l'obrador i la que porta els comptes de la casa des dels vint-i-quatre, va signar l'aval a les nou i cinc del divendres a l'oficina central, de peu, sense asseure's, perquè s'asseu quan hi ha alguna cosa a discutir. L'aval és solidari, pels nou mil quatre-cents sencers i pels seixanta mesos, i al darrere hi ha el seu pis de Berriozar, quaranta-nou metres, pagat fins a l'últim rebut amb la nòmina més petita de l'empresa. A les dotze quaranta en Félix Ancín, gestor d'empreses, va enviar un missatge de tres paraules i una xifra. A la una i deu en Celso va transferir a Ordoiz el cinquanta per cent, que és el que demanaven per moure el camió en dissabte, i a dos quarts de dotze de la nit va deixar morir el fogar i va apagar el forn de 1931, amb les cinc-centes trenta barres del divendres repartides des de les set i quart. Cent vuitanta-sis euros al mes durant cinc anys, i dijous que ve se sabrà si valia la pena. El demà que li havia promès a la seva filla dijous se li va escolar entre el banc, el camió i el pa.
En Gaizka Ordoiz té trenta-quatre anys, és cap d'obra i nét de l'home que va vendre els cent setanta-cinc maons de 1974, i la primera cosa que va fer en baixar del camió va ser buscar en Paulino i preguntar-li per la temperatura.
—Seixanta-dos. El vaig marcar a les sis i la pedra ja ha deixat anar el de sota —va dir en Paulino Garisoain, forner retirat, vuitanta-un anys i trenta-un d'ells davant d'aquesta boca, amb el piròmetre d'agulla encara ficat a la cambra—. Entra.
—Seixanta-dos i hi entro?
—Per entrar ja va bé, i tu has entrat en pitjors. El que no agafa fins per sota de quaranta és el morter, i els quaranta els tindràs quan hàgiu aixecat la fila i netejat els conductes, que és feina que no demana fred. —En Paulino va treure la sonda i li va ensenyar el dial, que marcava seixanta-un—. Apunta-ho tu, que per això cobres.
En Marcelino Berástegui, oficial paleta refractari, cinquanta-nou anys, vint-i-sis d'ells ficant-se en forns d'altri, va entrar de genolls a les set i deu amb la maceta i el tallafred, i a les set i vint ja era fora el primer maó de la fila u. Pesa quatre quilos i mig i surt sencer si se li respecta la junta. Els sis de la boca estaven previstos al pressupost, línia per línia, i els sis van sortir en cinquanta minuts, amb en Paulino assegut en un tamboret de munyir a dos metres de la boca, dient per on.
El problema va aparèixer a sota.
—Paulino. Gaizka. Veniu.
El que hi ha sota la fila u és l'assentament: una tongada de maó col·locat de cap sobre la qual descansa la fila que fa la cara. En Marcelino va passar la punta del tallafred entre dos maons de l'assentament i el que en va sortir va ser un fil de pols grisa que es va quedar al terra de la cambra formant un con petit i molt endreçat.
—Això és sorra —va dir.
En Paulino va ficar-hi dos dits, els va fregar i no va dir res. En Gaizka Ordoiz es va ficar fins a les espatlles amb el frontal i va trigar quatre minuts a sortir.
—L'assentament és mort. El morter de sota s'ha tornat sorra en una franja de metre i mig, just sota la junta que ens han dit. Si jo assento la fila u a sobre d'això, li aguanta un mes i se li mou a la primera fornada de maig.
—I aleshores? —va dir en Celso Larrauri, mestre forner i amo de la casa, que feia des de les cinc que era llevat i no havia esmorzat.
—Aleshores aixequem l'assentament també. Setze maons més. —En Gaizka es va netejar el front amb l'avantbraç—. I abans que ho pregunti: el pressupost és a tant alçat per a la mà d'obra i porta material de la fila u. Els setze de l'assentament els porto jo al camió perquè els porto sempre, i els hi poso a l'albarà a zero. No li cobraré més i no li demanaré un dia més, perquè el dia més no el té vostè i ho sé igual que vostè.
—El cap de setmana em van dir que es cobrava a part.
—El cap de setmana el vaig tancar jo amb en Paulino dijous i va dins del tant alçat. Si vol li ho poso per escrit abans de dinar. —En Gaizka va assenyalar la boca amb la barbeta—. L'aixequem o no?
En Paulino es va aixecar del tamboret i ho va dir ell.
—Aixeca-ho. I la càmera pels conductes abans d'assentar res, que el que hi ha a sota fa dos anys que empassa el que empassa.
A un quart de nou es va sentir apagar el forn petit, l'elèctric de dos pisos que es va comprar per als panets i que mai no ha donat un pa com l'altre. L'havia arrencat l'Eulogio en entrar, a les sis i vint. L'Eulogio Satrústegui, pastador, cinquanta-dos anys i trenta-tres a la casa, havia fet les tres-centes vint barres del dissabte: cent quaranta per al bar de la plaça, cent deu per a l'Avenida i setanta per a la botiga de la Mari Carmen. Els dissabtes l'obrador no serveix cap menjador escolar, i per això el dissabte és l'únic dia de la setmana en què aquesta obra es pot començar sense perdre una entrega. L'Eulogio feia des del divendres quinze que parlava només el que calia, i des de dijous ni això.
La Izaskun va baixar a les nou amb dos quaderns i el mòbil a la mà i es va posar a fer el que fa: comptar.
—Vint-i-dos en portes i vint-i-dos n'hi posarem: sis de la fila i setze de l'assentament. Paulino, el setanta-quatre van ser cent setanta-cinc.
—Cent setanta-cinc i la solera sencera. Això és la boca.
—Ja. Ho apunto igual.
A dos quarts d'onze va trucar la Tránsito Chamorro, cap de cuina del grup Virgen del Puy, i no va trucar al fix sinó al mòbil d'en Celso, que és el que fa quan no vol que la conversa passi per l'oficina.
—Han entrat?
—A les set menys cinc.
—I han trobat alguna cosa que no era al paper?
En Celso va mirar la pila de maons vells del pati, que a aquella hora ja eren divuit, i va trigar el que es triga a decidir si un s'hi juga el dilluns.
—Sí. Hi ha una tongada a sota que està desfeta i s'ha d'aixecar. Setze maons més. No costa més diners i acaben dimecres igual.
—Li ho agraeixo. —La Tránsito no va canviar el to—. I ara li ho dic jo a vostè abans que li ho digui un altre: dilluns al matí, a la central, hi estarà en Zacarías Urdiain, comercial de Panificadora Duero, amb una carpeta. No li han donat cita; passarà per davant del despatx de compres a les nou i esperarà de peu. Jo tinc el paper signat fins al vint-i-vuit i això no me'l tomba ningú, però vull poder dir que el forn està en obra i que l'obra acaba dimecres. Li ho puc dir?
—Digui-li-ho.
A migdia en Celso va pujar a l'oficina a buscar aigua i es va trobar la Izaskun asseguda davant del quadern, amb la columna dels col·legis oberta i el bolígraf quiet.
—Izaskun.
—Digues.
I no li ho va dir. A baix va arrencar l'aspirador industrial, en Marcelino va cridar en Gaizka des de dins de la cambra, i en Celso va baixar els graons de dos en dos amb el got a la mà, que és una manera de no contestar que a ningú no li sembla malament un dissabte d'obra.
El maó va sortir a la una i deu de la tarda, el vint-i-dosè dels que es van aixecar aquell dia i el quart comptant des de la cara, al centre exacte de la boca, just sota la junta que fa sis mesos que deixa passar fum. En Marcelino el va treure amb les dues mans, es va incorporar de genolls i el va posar damunt d'un sac buit.
—Aquí hi ha alguna cosa escrita.
En Paulino es va ajupir, el va netejar amb el cantell de la mà i després amb un drap mullat. A la cara que mira cap amunt, gravat amb un clau de vint i amb una lletra gran i pastosa d'home de trenta anys, hi deia el que ell havia explicat el dissabte setze: Paulino Garisoain, maig de 1974.
—Això ja ho sabíem —va dir la Izaskun.
—Gira'l —va dir en Paulino.
En Marcelino el va girar. A la cara llarga, la que anava contra el maó del costat i no es veu des de cap lloc, hi havia tres línies més, escrites amb el mateix clau, més petites i més atapeïdes, amb l'última gairebé sense lloc.
En Paulino es va posar les ulleres, les va abaixar, se les va tornar a posar i se les va treure.
—Llegiu-m'ho vosaltres, que jo això ja no ho veig.
I ho va llegir l'Eulogio, que havia sortit de l'obrador amb el davantal blanc de farina i s'havia quedat darrere de tots sense que ningú no el sentís arribar.
—«Boca tancada amb morter d'obra. Provisional. Fins que hi hagi diners.»
Ningú no va dir res durant el temps que triga un aspirador industrial a aturar-se del tot.
—El morter refractari per a la boca no va entrar al pressupost del teu avi —va dir en Paulino, i ho va dir mirant el maó i no en Celso—. Ell va demanar a la caixa un préstec a tres anys per als cent setanta-cinc maons i li'l van donar just per a això. Quan vam arribar a la fila u era l'últim dia i no quedava un ral. Li vaig dir que la boca s'havia de tancar amb refractari i em va dir que la tanqués amb el que hi hagués i que l'any següent es faria. I la vaig tancar amb morter d'obra, que és el que hi havia al pati. Ho vaig escriure al maó perquè qui obrís això després ho havia de saber, i perquè a mi m'havia de tocar el mort i jo volia que estigués escrit de la meva mà.
—I ningú no ho va obrir.
—Ningú no ho va obrir en cinquanta-un anys. Vosaltres vau tenir sort mig segle: mentre el tir va ser el que havia de ser, per aquella junta l'aire entrava cap endins i no en sortia res. —En Paulino es va aixecar agafant-se al muntant de la boca, que és com s'aixeca un home de vuitanta-un d'un terra de maó—. El morter d'obra no aguanta set-cents graus. Es va anar fent sorra des del primer estiu i la junta del centre es va anar quedant sense res que la tapés, de mica en mica, un gram al mes.
En Celso va agafar el maó. Pesa quatre quilos i mig, igual que els altres, i les tres línies petites es noten amb el polze.
En Paulino el va deixar damunt del marbre de l'obrador, al costat de les dues barres de cantell del dimarts cinc que ningú no ha llençat, i el va posar amb la cara escrita cap amunt.
—Cinquanta-un anys —va dir la Izaskun.
—Cinquanta-un —va dir en Paulino—. I que quedi clar per a la inspectora i per a qui faci falta: la junta de la boca no es va obrir. No es va tancar mai.