Nou mil quatre-cents euros o el forn elèctric

Abans: la inspectora va donar a Celso Larrauri 21 dies pel benzopirè de la crosta i torna el dijous 28. La solera nova costa 9.400 euros.

El set de la paret el va escriure Izaskun Larrauri a dos quarts i cinc de nou del dijous vint-i-u, amb el cantell de la mà blanc d'esborrar el vuit. El San Jorge havia caigut per telèfon quinze minuts abans: noranta barres i cent quaranta panets al dia, mil nou-cents euros al mes.

—Benigna, digue'm que és pel preu —havia dit Izaskun, que porta els comptes de la casa des dels vint-i-quatre i sap que pel preu s'arregla tot.

—No és pel preu, filla. —Benigna Arellano, cuinera del San Jorge des d'abans que Celso heretés el forn, parlava des de l'office amb l'extractor engegat—. És que dilluns entra la nova directora i el primer que ha demanat és la llista de proveïdors amb els expedients al costat. Jo no hi pinto res, en aquella reunió.

—L'expedient el tanca la inspectora el vint-i-vuit.

—Doncs el vint-i-nou em truques i jo vaig amb el paper a la reunió següent. Mentrestant no em facis venir amb la cara que hauria de posar. —Benigna va abaixar la veu—. I el pa de casa meva me'l continues baixant tu, que això no ho decideix cap directora.

Izaskun va apuntar la data, el nom i el motiu a la columna que havia començat el dimarts cinc, quan la columna només tenia una fila. Després va trucar a l'Erreniega.

El va trucar sabent què sentiria, i el va trucar igualment, perquè els panets de maig es demanen a l'abril però la llista es tanca aquesta setmana i perquè una comanda de quatre-cents panets és l'única raó honrada per marcar un número que ja no és client.

—Milagros, soc la Izaskun.

—Ja sé qui ets.

—Els quatre-cents de maig.

—Els quatre-cents de maig els va demanar la directora a Duero dilluns, amb albarà de prova i tot. —Milagros Beunza, cuinera de l'Erreniega des de fa onze cursos, no estava enfadada, que és el que més fa mal—. Izaskun, no et trucaré per explicar-te això cada setmana. Si el vint-i-nou teniu el paper signat, me'l passes al mòbil i jo el poso damunt la taula del consell escolar al setembre, que és quan es decideix el curs que ve. Abans del setembre no hi ha res a fer.

—Setembre.

—Setembre. I el camió de Duero puja amb cadenes pitjor que tu.

Celso feia des de les cinc que era llevat. Amb Eulogio Satrústegui, pastador, cinquanta-dos anys i trenta-tres a la casa, havien pastat sis-centes vint barres i mil tres-cents panets, el pastat de vuit escoles, que ja no es repeteix: des de demà són cinc-centes trenta barres i mil cent seixanta panets, que caben en dues pasteres amb lloc de sobres. La tercera fa tres dies que és de cap per avall contra la paret, perquè una pastera aturada amb farina a dins s'agreja. Les vuit entregues li van portar una hora i vint minuts; al febrer, amb les onze, sortia a un quart de vuit i no tornava fins a les nou.

A les nou menys vint va agafar la carretera d'Estella amb la carpeta de plàstic blava de Tránsito Chamorro, la cap de cuina del grup Virgen del Puy, al seient del copilot i el pressupost de Refractarios Ordoiz a dins, en un sobre que no havia obert ningú més que ell. A les nou i quaranta, a cinquanta-dos quilòmetres de l'obrador, Celso Larrauri, mestre forner i amo de la casa, va entrar a l'oficina del banc.

Félix Ancín, gestor d'empreses, atén a Estella els dijous i a la central la resta de la setmana. Tenia la pantalla girada cap a la paret i una llibreta quadriculada oberta, que és el que fan servir els qui porten vint anys dient que no en pobles petits.

—Seu, Celso. Digue'm què necessites i digue'm per quan.

—Nou mil quatre-cents més l'impost. I els necessito demà.

—Demà per què?

—Perquè l'obra són cinc dies amb el forn fred i entren dissabte. Apago divendres així que tregui l'última fornada, treballen del vint-i-tres al vint-i-set i el dijous vint-i-vuit la inspectora vol veure el forn calent i amb pa a dins. Si dissabte no hi ha diners, no entren.

—Explica'm què fan aquests cinc dies, que jo de forns no en sé res i ho hauré d'escriure.

—Aixequen la filada u sencera, els sis maons de la boca. Refan la junta amb morter refractari. Fiquen una càmera pels conductes i netegen els dos trams de sota la solera, que fa dos anys que empassen el que empassen. I tornen a seure la filada. El morter només agafa amb el forn per sota de quaranta graus, i això baixa sol en una nit.

—I qui certifica que això està ben fet?

—Ho dirigeix Paulino Garisoain, que és el forner que va muntar aquella solera el 1974, i és ell qui mesura la temperatura amb un piròmetre d'agulla. I dijous ho signa la inspectora, que per això ve.

Ancín va escriure dues xifres i les va unir amb una ratlla. Després va demanar els tres últims mesos del compte i els va llegir a poc a poc, sense comentar res, fins que va arribar al març.

—Celso, aquí hi ha un forat des de mitjan mes.

—Hi ha quatre escoles menys.

—Digue-me-les.

—El Santa Bárbara, mil sis-cents al mes. L'Erreniega, mil vuit-cents. El Sagrado Corazón, tres mil set-cents. I el San Jorge, que ha caigut aquest matí a un quart i cinc de nou: mil nou-cents.

—Doncs no són quatre escoles menys. —Ancín va girar la llibreta perquè ho veiés—. Són nou mil euros al mes que entraven al febrer i avui no entren. Això són quatre de cada deu euros que facturaves aleshores.

—Em queden set escoles i nou nòmines.

—Et queden set escoles i nou nòmines i una caiguda de quatre clients en nou dies. Jo no puc posar això en un expedient de risc i esperar que algú a Pamplona ho signi sense trucar-me. —Ancín va tancar la llibreta—. I ara et dic el que sí que puc. Nou mil quatre-cents a cinc anys al set per cent són cent vuitanta-sis euros al mes. Això ho aguantes fins i tot amb set escoles: es veu en els teus propis números i per això t'ho dic. L'impost no te'l finanço, que aquest el recuperes tu al trimestre.

—Doncs fes-ho.

—Celso, abans una pregunta de les que no s'escriuen en cap imprès. I si el vint-i-vuit torna a sortir el número?

—No sortirà.

—Contesta'm igualment.

—Si torna a sortir, l'u d'abril em queden tres escoles i un maó nou per pagar. Això ho sé des del dimarts cinc. —Celso no va abaixar la mirada—. I si no poso el maó, el vint-i-vuit surt segur.

—Aquesta és l'única resposta que em valia. —Ancín va destapar el bolígraf—. Te'l dono.

—Doncs dona-me'l.

—Te'l dono amb un avalador.

Celso va posar la carpeta blava damunt la taula i la va obrir ell mateix, cosa que no havia fet en tota la setmana.

—Això és un compromís signat per la cap de cuina del grup Virgen del Puy. Quatre escoles, mil quatre-cents cinquanta nens. Es queda amb mi fins al vint-i-vuit i ho té per escrit.

—Fins al vint-i-vuit.

—Fins al vint-i-vuit.

—Celso, el meu préstec dura seixanta mesos. —Ancín no va tocar el paper—. Aquell compromís dura set dies. No em serveix de garantia, em serveix d'intenció, i la intenció no es pot executar en un jutjat. Necessito una persona física amb alguna cosa al darrere.

—No tinc ningú al darrere.

—Tens la teva filla.

Celso no es va moure.

—En aquesta oficina hi ha una hipoteca cancel·lada al gener —va continuar Ancín, i ho va dir mirant la llibreta tancada, no a ell—. Un pis a Berriozar, quaranta-nou metres, a nom d'Izaskun Larrauri Beorlegui, pagat fins a l'últim rebut. Ho sé perquè l'últim el vaig signar jo. És l'única cosa que hi ha en aquesta família que un banc pugui mirar sense fer comptes.

—La meva filla té vint-i-nou anys.

—I la nòmina més petita de la teva empresa, i una firma que val perquè aquell pis és seu i no teu. —Ancín va recolzar les dues mans a la taula—. Celso, jo no et demano que la fiquis en això. T'estic dient el que hi ha, que és diferent. Si ve ella i signa, demà al migdia tens els diners al compte i dissabte tens Paulino amb el camió al pati. Si no ve, dilluns ho porto a comitè i el comitè et contesta quan et contesta.

—I si ho portes amb el paper de la Tránsito?

—Si ho porto amb el paper de la Tránsito i els números del març, em preguntaran què passa el vint-i-nou si la inspectora no signa. I jo he de contestar la veritat, que és que no ho sé. —Ancín es va aixecar i li va donar la mà, que és com acomiada la gent a qui dirà que sí—. Fins demà a la una. A la una i cinc ja és dilluns.

A les dotze i cinquanta, al pati de l'obrador, Eulogio Satrústegui carregava les caixes buides del San Jorge a la furgoneta per no haver-les de mirar divendres. Eulogio Satrústegui, pastador, cinquanta-dos anys i trenta-tres a la casa, feia des de divendres que parlava només el just.

—Han portat això d'Ordoiz —va dir, i va donar un sobre a Celso—. I ha trucat Paulino Garisoain dues vegades. Diu que el camió de refractari el té reservat per dissabte a les set i que el deixa anar a les sis de la tarda d'avui si no li dius que sí.

—Digue-li que sí.

—Digue-l'hi tu, que a mi Ordoiz no em coneix. —Eulogio va tancar la porta del darrere—. Celso. Una cosa. A dalt la teva filla torna a tenir obert el pressupost del forn elèctric.

—El té obert des del febrer.

—Avui el té imprès.

Izaskun era dreta davant la taula de l'oficina, no asseguda, i damunt la taula hi havia tres papers col·locats com es col·loquen les cartes quan ja s'ha decidit la jugada: el pressupost d'Ordoiz, l'imprès d'aval del banc amb les dades emplenades a ordinador i el pressupost d'Industrias Garaizar per quaranta-un mil euros, el del forn elèctric de pisos, amb la data de validesa subratllada en groc.

—He trucat a Ancín a les nou i vint —va dir—. Abans que hi arribessis tu.

—Izaskun.

—Deixa'm acabar, aita, que ho tinc pensat des de dilluns i si em pares ara t'ho explico pitjor. —No va aixecar la veu en cap moment—. Li he preguntat tres coses. Si l'aval era solidari, i ho és. Si podia ser per una part, i no pot: és pels nou mil quatre-cents sencers i pels cinc anys. I què passa amb el meu pis si l'obrador no paga. Passa el que passa sempre.

—Doncs ja saps que no.

—Sé què passa amb el pis i ho sé millor que tu, perquè el vaig pagar jo. —Izaskun va posar el dit damunt l'imprès del banc—. I també sé què passa si no signo. Si no signo, dilluns això és un comitè a Pamplona i el maó no està posat dissabte, i si no entren dissabte no acaben dimecres, i dijous Begoña Carrascosa torna a raspar la base d'una barra i torna a sortir tres amb u. I el vint-i-nou no hi ha paper per a la Tránsito, i l'u d'abril se'n van les quatre escoles del Virgen del Puy, que són mil quatre-cents cinquanta nens i la meitat del que queda. Això no és perdre un client, aita. Això és tancar.

Eulogio s'havia quedat al marc de la porta amb la caixa buida a les mans.

—I l'elèctric de quaranta-un mil no el vull per dijous, que no hi arriba ni pagant-lo avui; això ja m'ho va dir Paulino. —Izaskun va girar el tercer paper cap al seu pare—. El vull per al setembre, que és quan l'Erreniega decideix el curs que ve i quan la Benigna torna a la seva reunió amb un paper a la mà. I el vull demanat el dos d'abril, tres dies després que la inspectora signi. No al juny. No quan es pugui.

—Aquell forn fa un altre pa —va dir Eulogio des de la porta.

—Aquell forn fa el pa que tu li ensenyis a fer, Eulogio, i et queden tretze anys per ensenyar-l'hi. —Izaskun no es va girar—. Amb el de solera, el dia que caigui una junta una altra vegada, no hi ha tretze anys: hi ha un dijous.

Celso es va acostar al moble dels albarans, el de tres calaixos, i va obrir el de baix. A dins, en una carpeta de gomes, hi ha les factures de llenya dels quatre últims exercicis, i la de febrer del 2024 és la segona d'aquell any, amb la lletra petita i vertical de l'Eulogio al peu i el preu per tona en una casella que no es llegeix des de dalt. Va posar la mà damunt la carpeta i la va deixar allà el temps de respirar dues vegades.

—Hi ha una cosa del forn que t'he d'explicar —va dir.

—Explica-me-la.

Eulogio va deixar la caixa a terra, a poc a poc, i va sortir al pati sense tancar la porta. Se'l va sentir arrencar la furgoneta.

—Demà —va dir Celso, i va tancar el calaix.

—Demà a les nou signo jo —va dir Izaskun, i va tornar a posar el pressupost dels quaranta-un mil al centre de la taula, damunt dels altres dos papers—. I això es queda aquí, de cara amunt i amb la data del dos d'abril escrita a mà, fins que el demanem.