Margen
Abans: Paulino Garisoain va aixecar la solera el 1974 i diu que la cendra de la cambra no és de faig. Celso té nou col·legis.
Els nou col·legis que li queden a Celso Larrauri, mestre forner, depenien el dissabte 16 d'un forn apagat: l'havia apagat ell mateix a mitjanit, sabent el que li costaria el dilluns arrencar en fred.
Els dissabtes l'obrador no serveix cap menjador escolar. Fa tres-centes vint barres per als dos bars del poble i per a la botiga de Mari Carmen, i amb això s'acaba el matí. És l'única finestra de la setmana en què la cambra de cocció es pot deixar refredar sense perdre un lliurament, i Paulino Garisoain l'havia demanada el dijous, dret al pati i abans de pujar al cotxe, amb una frase sola: apaga'l divendres i dissabte hi entro jo.
Va arribar a les set i deu amb una llanterna d'obra, un metre plegable de fuster i una genollera d'escuma lligada amb cinta d'embalar. Vuitanta-un anys, trenta-un dels quals de forner en aquest mateix forn, jubilat des del noranta-nou.
—A quant està?
—A seixanta-dos —va dir Celso—. Ho he mesurat fa mitja hora.
—Seixanta-dos aguanto. Però encara no hi entro, que la pedra deixa anar calor per sota una hora llarga després de marcar. —Paulino va deixar la llanterna damunt el marbre i es va treure l'abric—. A les vuit i vint-i-cinc.
Eulogio Satrústegui, amassador, cinquanta-dos anys, trenta-tres d'ells en aquesta casa, estava acabant les barres del dissabte al forn petit, l'elèctric de dos pisos que es va comprar per als panets i que mai no ha donat un pa com l'altre. No va dir res. Feia des del divendres que no deia res.
El forn de 1931 és de flama indirecta, i això cal tenir-ho al davant per entendre el que va venir després: el foc no és on és el pa. Té la seva llar a un costat, darrere d'un mur de maó, i els gasos de la combustió viatgen per uns conductes que passen per sota de la solera, escalfen la pedra des de baix i surten per la seva pròpia xemeneia. Dins de la cambra, on es posa el pa, no hi hauria d'haver ni una mota de cendra.
A les vuit menys quart va entrar pel pati un Opel blanc que ningú no esperava un dissabte, i en va baixar Tránsito Chamorro.
Cinquanta-dos anys, cap de cuina del grup Virgen del Puy, que són quatre col·legis i mil quatre-cents cinquanta nens menjant cada dia. És, amb molta diferència, el client més gran que té l'obrador. Va entrar sense trucar perquè fa nou anys que entra sense trucar, es va quedar mirant el forn apagat i després va mirar Celso.
—Està fred.
—Avui hi entra Paulino a veure la solera.
—Ja sé que hi entra Paulino. M'ho ha dit la Milagros Beunza, la cuinera del col·legi Erreniega, que li ho va dir la teva filla. —Tránsito Chamorro no es va asseure—. Celso, he vingut un dissabte perquè això no ho vull parlar per telèfon amb un ordinador al davant. Dilluns tinc consell de direcció a la central i em preguntaran una cosa, i vull poder dir el que tu em diguis i no el que jo m'imagini.
—Pregunta.
—El pa que m'estàs servint aquesta setmana és el mateix que el de l'anàlisi?
—No. Les barres del costat de la boca s'aparten des del dimarts cinc i no surten d'aquí. Són quaranta al dia i les llenço jo.
—Llences quaranta pans al dia?
—Els llenço.
Celso va agafar de la lleixa una carpeta de gomes i la va obrir damunt el marbre: el control de les dues últimes setmanes, fornada per fornada, amb la temperatura de cadascuna escrita del seu puny.
Tránsito Chamorro el va mirar sense tocar-lo, que és la seva manera de llegir.
—I per què es torren de més els d'aquell costat?
—Perquè la solera reparteix mal la calor i per allà entra el que no hi ha d'entrar. Avui sabré quant.
—Avui.
—Avui, quan Paulino surti d'aquí dins.
—Celso, la inspecció és el dijous vint-i-vuit i jo tinc consell el dilluns divuit. —Tránsito va aixecar per fi la carpeta i l'hi va tornar tancada—. Això és el que et demanaré i t'ho dic sencer perquè no hi hagi sorpreses. Dilluns, un compromís per escrit teu: què arreglaràs i en quina data. El vint-i-nou, el paper de debò, el de salut pública, signat per la inspectora, dient que el vint-i-vuit va sortir bé. Si el vint-i-nou aquell paper no és damunt la meva taula, els quatre col·legis se'n van a Duero l'u, i no perquè jo ho vulgui, sinó perquè m'ho manaran.
—El vint-i-vuit sortirà bé.
—Això digue-m'ho el vint-i-nou, com la Milagros. —Es va posar els guants a la porta i es va aturar—. I si surt bé, parlarem d'una cosa que em falta i que avui no et diré, perquè no vull que la comptis com si ja la tinguessis.
—Tránsito.
—Una última. Dimecres em va trucar un comercial de Duero i em va dir que tu tenies un expedient obert. No em va dir cap xifra. Si algú em diu una xifra, jo ja no puc esperar al vint-i-vuit, perquè això vol dir que ho sap mitja comarca i a mi me l'ensenyaran impresa en una reunió. M'entens el que et dic?
—T'entenc.
L'Opel va sortir del pati a les vuit i vint i Eulogio va apagar el forn petit sense que ningú li ho demanés.
A les vuit i vint-i-cinc Paulino es va estirar a terra davant de la boca, va encendre la llanterna i hi va ficar mig cos.
—Izaskun —va dir des de dins, amb la veu d'algú que parla contra una paret de pedra—. Porta alguna cosa per escriure.
Izaskun Larrauri, vint-i-nou anys, administrativa de l'obrador i filla de Celso, va baixar amb el quadern de temperatures i es va quedar de peu al costat de les cames del seu pare.
—Digues.
—Des de la boca cap endins: fila u, fila dos, fila tres. Apunta. —La llanterna es movia—. Fila tres, tancades. Fila dos, tancades les cinc. Fila u, quatre tancades i la del centre oberta.
—Una de sola en tota la solera.
—Una de sola, i és la de la boca. Apunta-li l'amplada: tres mil·límetres llargs, i vint-i-dos centímetres de llarg. Per allà puja tot el que ve dels conductes, i entra per un costat sol.
Izaskun va escriure tres mil·límetres i ho va subratllar dues vegades.
A les deu menys cinc Paulino continuava mig dins i havia demanat dues vegades que li acostessin la llanterna gran. Izaskun ja tenia tres pàgines del quadern amb files, juntes i números.
—Surt una mica, Paulino.
—Ara.
—Fa una hora i mitja que hi ets.
—Fa una hora i mitja que hi soc perquè ho estic comptant bé, no a ull. —Es va sentir el soroll del metre plegable obrint-se contra la pedra—. Cent setanta-cinc.
—Què és cent setanta-cinc?
—Els maons refractaris que vaig posar el maig de 1974, quan es va aixecar aquesta solera sencera.
Va sortir d'esquena, a poc a poc, i es va quedar assegut a terra amb la genollera posada i les mans blanques de pols de pedra.
—Celso, seu, que el que et vaig a explicar ho saps a mitges.
Celso no es va asseure.
—El setanta-quatre aquesta solera es va venir avall pel centre. No es va esquerdar: es va caure, perquè portava quaranta-tres anys coent i ningú no li havia mirat els conductes. El teu avi em va dir que l'aixequés jo amb dos peons i em va donar sis dies, que és el que un obrador pot estar sense pa. La vaig aixecar en cinc. Cent setanta-cinc maons refractaris que va pagar ell amb un préstec de la caixa a tres anys, i d'això hi ha paper en algun lloc.
—Jo tenia sis anys.
—Tu tenies sis anys i em portaves el càntir. —Paulino es va netejar les mans als pantalons—. I l'últim dia, abans de tancar la fila de la boca, vaig agafar un maó, el vaig posar al centre i li vaig escriure el nom amb un clau de vint. Paulino Garisoain, maig de 1974. És sota la fila u, a quatre maons de la cara, i fa cinquanta-un anys que és allà baix.
Izaskun va deixar d'escriure.
—I per què ens ho expliques ara?
—Perquè aquella fila s'ha d'aixecar abans del vint-i-vuit i vull que sapigueu què trobareu abans de trobar-ho. Un home que signa una cosa en respon.
—Res més? —va dir Izaskun—. Al maó. Hi vas posar res més?
Paulino va tardar a contestar just el que calia per notar-se.
—Res que et serveixi avui.
Es va aixecar agafant-se a la boca del forn, va agafar l'abric del marbre i va sortir al pati amb ell al braç. Era la primera vegada en tot el matí que estava dret.
—Paulino, quant es tarda a canviar aquella fila?
—Depèn d'una cosa que no m'has volgut dir. —Es va posar l'abric per fi, a poc a poc, mirant no Celso sinó Eulogio, que havia sortit al darrere amb la rasqueta a la mà i no la feia servir—. Dijous vaig ficar els dits a la cendra de la teva cambra, me'ls vaig olorar dues vegades i et vaig preguntar quina llenya cremaves. Em vas contestar faig, i jo et vaig dir que el faig no deixa allò. Jo no et vaig dir mentider davant de la teva filla i avui tampoc.
—Paulino.
—La factura de la llenya del febrer de fa dos anys. La de les vint tones. Porta-me-la dilluns i et dic en una tarda si s'ha de canviar la fila o el forn sencer. —Va obrir la porta del cotxe i es va quedar amb la mà al marc—. I escolta'm això, que és l'única cosa que he vingut a dir dues vegades: jo no em torno a ficar sota aquella boca sense saber què li ha estat entrant pels conductes els últims dos anys. Ni dilluns, ni el vint-i-set.